En els darrers temps la jota, tant la ballada com la cantada, torna a estar ben viva a les nostres terres. Hi va haver uns anys en què la jota ja només es ballava de forma mig residual, pareixia que ningú agafaria el relleu dels darrers cantadors i ja no hi havia colles que es trobessen per a cantar. Però el cert és que la jota ha reviscolat i, per extensió, totes les expressions musicals del nostre ric folklore: hi ha interès pels tallers de balls tradicionals, de jota cantada i de dolçaina i tabal, la jota es torna a ballar en moltes de les nostres festes, hi ha grups de gent que es troben per a cantar jotes, existix un bon planter de cantadors i cantadores que van a fer rondalla allà on els demanen, compten amb grups i solistes professionals o quasiprofessionals d’arrel popular d’una gran qualitat i, en general, la jota està tornant a ser un dels elements que contribuïxen a donar-nos caràcter propi com a col·lectivitat.

Per a mostra, l’intens cap de setmana que acabem de viure a Santa Bàrbara al voltant de la festa patronal de Sant Gregori, en què la jota cantada i els balls tradicionals han tingut una presència destacada. A Santa Bàrbara es convida a ser pubilles, grans i menudes, totes les noies que complixen els disset i totes les xiquetes que fan els deu dins de l’any en curs, i el mateix criteri s’usa prioritàriament per als nois i xiquets que els han de fer d’acompanyants. La tarda del dissabte més proper a la diada de Sant Gregori un grup de cantaires del poble, amb el reforç de vegades d’algú de fora, fan un recorregut per les cases de cada pubilla i pubilleta per a cantar-los jotes fetes a propòsit per a l’ocasió. I el diumenge al vespre es presenten oficialment les pubilles, pubilletes i acompanyants a la plaça major, després d’haver anat a fer la petició i a recollir les noies i les xiquetes en comitiva de carruatges. Allí, a la plaça, com es feia abans, es fa una ballada de danses tradicionals, que popularment simplifiquem i anomenem “ballada de jotes”.

En la ballada a què acabo de fer referència, a banda de balladors i balladores del grup d’adults, hi participen alumnes de 2n d’ESO de l’IES Les Planes. I és este fet el que vull destacar especialment aquí. És cert que el grup de persones aficionades que van a cantar jotes a les pubilles canten també en alguns altres esdeveniments de l’any. És cert que, arran d’un taller que es va fer l’any 2009, s’ha anat formant un grup estable que ha acabat sent el Grup de Ball Jota Planera, format per hòmens i dones que fan present al poble i allà on convinga tot un repertori de danses del nostre folklore: cap de ball, ball del punxonet, ball de plaça, valset, bolero i jotes de diverses poblacions (la jota de Santa Bàrbara, la de Corbera, la de Paüls, etc.). Però, com deia, vull destacar una experiència que es va iniciar l’any 1982 i que ha resultat productiva, engrescadora i prou singular. En aquell moment l’alumnat de 8è d’EGB, guiat per persones entusiastes i coneixedores de les danses de la terra, van preparar una ballada de jota i balls tradicionals per a la festa de Sant Antoni amb l’objectiu de recaptar fons per al viatge de final de curs, i l’Ajuntament es va encarregar de fer confeccionar per als nois i les noies els vestits que marquen els cànons. L’experiència va resultar tan positiva que es va repetir l’any següent, i el següent… i ja portem així trenta-set anys, en què s’han anat fent ballades per Sant Antoni, per Sant Gregori i, en algunes ocasions, per les festes majors de l’estiu. Cada any els nois i les noies, que ara són de 2n d’ESO, preparen durant mesos les ballades i arriben a entendre que, semblantment al que ara són les discoteques i altres llocs d’oci, estos balls eren l’espai de trobada, de socialització, de relació per a “lligar” i de xalera de la joventut d’èpoques passades, i que, a la vegada, són un patrimoni immaterial que cal preservar.

El model emprat a Santa Bàrbara amb els jovenets i les jovenetes a l’hora de convertir-los en dansaires temporals té les seues limitacions, ja que cada temporada s’ha de començar de nou i els balladors i les balladores que no continuen no tenen temps de perfeccionar-ne la tècnica, però en canvi es produïx un petit miracle: any rere any, un nodrit grup d’adolescents  –alguns d’ells, nouvinguts– aconseguixen aprendre les danses tradicionals, interioritzar una empremta que ja els quedarà per sempre i contribuir a mantindre ben viu un dels trets que ens donen oberta identitat.