Fa uns dies, us parlava de l’èxode rural, però avui us vull parlar dels pobles com a nuclis on hi ha qualitat de vida, on la gent participa activament a la vida local i on hi pot haver també un gran canvi.

En aquestes Eleccions Municipals del 2019, a Catalunya, s’hi han presentat 3.658 candidatures entre les 992 circumscripcions electorals. És per sobre dels 947 municipis que hi ha, ja que també se celebren eleccions municipals en algunes EMD.

En 1.072 casos, les caps de llista són dones, però els homes ho seran en les altres 2.587 llistes. Per tant, més del doble d’homes alcaldables.

En aquest cas, també hi ha diferències segons la mida dels municipis on es presenta cada candidatura. Mentre a les ciutats més grans de 30.000 habitants, les dones són quasi el 30% dels caps de llista, als pobles més menuts les dones tot just representen un 25%.

Segons aquest mateix diari, les Terres de l’Ebre, només hi ha dones alcaldables en 8 partits polítics dels 26 que s’hi presenten. Amb un percentatge més alt, el Montsià i la Ribera d’Ebre empaten amb un 42,9% de percentatge de candidates. Així, les dos comarques presenten individualment 7 llistes, 3 d’elles encapçalades per dones. El Baix Ebre en canvi, de les 8 llistes que es presenten només 2 estan encapçalades dones, mentre que la Terra Alta no té cap futura alcaldessa en les 4 llistes que es presenten a la comarca.

Amb tot i això, la presència de dones en les candidatures municipals té una proporció que no s’havia produït fins ara.

Pel que fa al despoblament de què parlàvem adés, les xifres són crues: les quatre comarques de les Terres de l’Ebre acumulen pràcticament un 40 % de pèrdua de població als municipis de menys de 1.000 habitants, que són la majoria.

Per exemple, el Montsià i la Terra Alta han perdut entre un 15% i un 10% de la població. La Ribera d’Ebre ha tingut una minva del 6% i el Baix Ebre d’un 5% (font: IDESCAT).

Entre els cinc pobles que més habitants perden de la demarcació de Tarragona, quatre són ebrencs: Godall, Ginestar, Rasquera i Aldover. Però també les dones hi tenen protagonisme municipal. I això és un fet molt positiu.

La falta d’oportunitats laborals és un dels factors més importants de l’èxode. Molts immigrants que van arribar sobretot a partir del 2000, majoritàriament joves, se n’han tornat al seu país i els jóvens ebrencs marxen a les ciutats en busca de formació i treball.

Així, ens trobem que als nostres pobles, hi ha més gent de la tercera edat que en zones urbanes, cosa que fa que en general el vot sigue més conservador, que l’electorat sigui més reaci a canviar el sentit del vot. En aquest sentit, trobem alcaldes i regidors que s’eternitzen i majories absolutes que es mantenen durant moltes legislatures.

De moment, s’ha intentat cercar la paritat en general, però cal dir que també ho han fet partits com el PP, Ciudadanos o Vox, que no destaquen precisament per defensar polítiques d’igualtat. I això ens ha de posar alerta perquè no sigue només una operació de maquillatge.

Per tant, el que esperem d’aquestes eleccions no és només el relleu generacional o de gènere, que també, sinó un canvi real de polítiques i de cares. És a dir, un canvi real en positiu.

Perquè el feminisme no és només una evolució social per acabar amb la desigualtat de gènere, sinó que també és una evolució del pensament que implica tota la societat.

Aquesta revolució-evolució demana la implicació de les dones i dels homes per assolir una igualtat plena fonamentada en els mèrits, no només per qüestions de paritat.

És a dir, volem un canvi real als nostres pobles que implique tota la societat i no només una operació de maquillatge, perquè, com va dir una dona afganesa: “La societat és com un moixó. Si li falta una ala no podrà volar”.

Per tant, sense una avantguarda de dones i homes feministes en pobles i ciutats no hi haurà progrés. Necessitem les dues ales per envolar-nos.