Per a la Berta, aquest diumenge ha estat molt diferent dels de la resta de l’any. La rutina sempre és la mateixa: despertar-se una mica més tard del normal, llegir una estona aprofitant el silenci que li regalen els que encara dormen, preparar l’àpat festiu i passar-se la tarda al sofà empassant-se una pel·lícula o sèrie darrera de l’altra. És el que necessita per recuperar-se de la setmana.
Aquest, en canvi, ha suposat una entrada d’aire fresc en la vida familiar. La seva filla petita, amb els divuit anys recentment estrenats, s’ha aixecat abans de les onze, s’ha empolainat com si anés de festa i, passades les dotze, li ha demanat que l’acompanyi en un dia molt especial: anar a votar per primera vegada.
Amb els dos sobres, un de cada color, preparats a la mà, tota la família ha celebrat l’anomenada festa de la democràcia a la vegada que el bateig de ciutadana amb dret a decidir de la menuda de casa.
El vermut del migdia ha transcorregut presidit per la curiositat insaciable de la jove: que per què cal que hi hagi paperetes als centres electorals si cada partit ja els n’ha enviat a casa i, en realitat, només n’utilitzem una; que com és que la seva germana, que està a l’estranger, ha tingut tantes dificultats per votar; que per què els polítics porten dies i dies repetint arguments i contra arguments obviant temes que interessen a la ciutadania, amagats en uns programes electorals que no saben si compliran…
La tarda ha estat exempta de pel·lícules i de sèries. Les dues, arrepapades al sofà, davant la tele, han viatjant d’una cadena a l’altra, cercant una llum al final del camí, que els orienti cap on ens portaran els resultats, tot i ser plenament conscients que, fins ben entrada la matinada, no sabran si lluirà el sol o si entraran en una foscor que pot durar, al menys, quatre anys.
Amb el veredicte final dels electors, mare i filla han apagat l’aparell. Recolzat el cap al coixí, cada una ha intentat agafar el son, acaronades per l’esperança de poder veure complits alguns dels seus somnis o desvetllades per la possibilitat que els seus malsons es materialitzin. Caldrà esperar la capacitat d’uns i d’altres d’empatitzar amb les necessitats i desitjos del poble, la cintura que tinguin per arribar a pactes o consensos, o la mà dura amb què actuïn qui havia promès fer-ho.
Malgrat tots els nous interrogants amb els quals s’ha tancat la jornada, la Berta no pot més que sentir-se contenta i esperançada per haver viscut un diumenge diferent amb algú que estima i que es fa preguntes, que pensa, que no es deixa manipular, que es preocupa per la societat actual i la futura i, sobretot, que té criteri propi. Ha tancat els ulls amb la satisfacció d’haver gaudit d’una festa. Quant durarà, però? Fins a quin punt som conscients del privilegi i del dret de poder elegir?
Nota: Aquest relat ha estat escrit expressament abans del 28 d’abril, no amb la intenció de fer una valoració dels resultats sinó del que significa, especialment per als votants que debuten, participar en el dret a posar el nostre vot en una urna.