Ens esperen dies de marejada política i turbulències fins a juny. Per això vaig decidir deixar reflexionar el dia anacrònic que està marcat per a aquesta funció en el calendari electoral. És a dir, abans del dia de les votacions estatals.

Reflexiono sobre la velocitat en què els senyors Rey Felip VI i el president del Consell General del Poder Judicial s’han apressat a sortir a comentar la injustícia amb la sentència de Sandro Rosell, i posar negre sobre blanc el galdós paper de la jutge Lamela i la ignomínia que suposa per a la justícia espanyola que estigui al Tribunal Suprem. Veig que també han corregut a donar la cara després que Europa hagi fet pública la percepció de la justícia espanyola, que ha baixat dos punts i s’ha situat el quart per la cua en quant a confiança i independència de la justícia: el 55% pensa que és dolenta o molt dolenta, a Dinamarca és el 6%, per ingerències polítiques i econòmiques.

També he reflexionat amb l’agilitat de la Fiscalia General de l’Estat a investigar les agressions feixistes, com si que ho fa amb ciutadans catalans que reclamen el dret a decidir. No m’he oblidat de les ingerències de la Junta Electoral Central, per a segons quins casos, i la deixadesa per a altres, com per exemple: per què no es posa a denunciar els presidents de govern que no han fet res per solucionar els problemes del vot del correu, que conculquen drets dels ciutadans i per tant la reconsagrada Constitució?.

En fi, són mostres que vivim en segles diferents: la majoria dels ciutadans i la societat estem al segle XXI, amb la Intel·ligència Artificial i Big Data, però aquest anomenat poder judicial encara està al segle XIX (Pablo Casado es va referir a una llei de 1822 per dir que ja estava contemplada la qüestió de les agressions sexuals).

Escric després de diumenge, ja coneixent els resultats. Primera reflexió: cal votar, per què quan és elevada la participació es veu que la majoria és progressista. Veig que han estat unes votacions amb una certa dosi plebiscitària, i que Catalunya majoritàriament s’ha manifestat a favor del dret a decidir i prop del 50 % a favor de la independència (el PP de Rajoy va governar amb majoria del 42%, i això si que s’hi valia?). No es pot obviar que la primera força ha estat una formació republicana,…. per tant caldrà plantejar la solució de l’anomalia democràtica com és que el cap de l’Estat ho sigui en compliment del testament del dictador.

Una altra reflexió és que els ciutadans som més intel·ligents del que es pensen els líders dretans i hem estat capaços de parar els peus al senyor Aznar, que beneïa el trifatxito. S’han acabat les majories i el bipartidisme, reflex d’una societat plural, que és més real.

Ara entrarà en joc la credibilitat de les promeses, la feina per fer pactes (encara que es governi en minoria –o és una estratègia dilatòria fins després les municipals i europees?- caldran pactes i acords), que es treballe per resoldre els problemes quotidians, millorar la qualitat de vida de les persones,… tot això per enriquir la vida democràtica i posar la Constitució al dia.

Els pobles de l’anomenada Espanya l’han dibuixat vermella, i Catalunya Republicana. Europa ho troba bé, potser per què malgrat que Vox ha entrat a les Corts ho ha fet amb menys força que s’esperava. Potser ens hem mesurat tots i aquesta és la força real, actual, i la dreta ha trobat el seu sostre.

No malbaratem res, ni forces ni energia, ni tampoc esperances, per què cal mantindre el to el pròxim diumenge 26, i demostrar que els nostres ajuntaments també són progressistes; i les Terres de l’Ebre, alineades amb Catalunya, a més són republicanes i volen que es respecte el dret a decidir.

La governança dels futurs ajuntaments serà més participativa, o no serà. Així, des de la base dels pobles i ciutats, es basteix la democràcia. És, també, la manera de callar les boques de les cridòries i desqualificacions, com ja ho hem fet diumenge 28 d’abril.