Aquesta setmana hem celebrat la diada de Sant Jordi, per a mi, una festa la mar de bonica, la més bonica del calendari, doncs és el dia per excel·lència de l’amor i de la lectura i això és una molt bona notícia perquè d’aquestes dues coses estem una “miqueta” escassos la resta de l’any.

Sant Jordi és la festa de tothom, a on per un dia ens oblidem del nostre egoisme i aixequem la vista del nostre maluc per a mirar a la resta de les persones que ens envolten i a on no es maltracta a cap animal per a diversió dels presents.

En aquesta mateixa festa es regalen un gran nombre de roses i aquestes han passat un període de transformació, de capoll per a convertir-se en una bellíssima flor -però no hem de deixar de banda que les roses oculten les seves espines, així que darrere de tanta bellesa pots sortir malferit-, i això malauradament no passa amb les persones, doncs moltes d’aquestes no passen aquest període de transició, no esclaten i es queden tota la seva vida en forma o sent un “capullo“.

Això el vinc a dir, perquè són varis els episodis de discriminació que he patit en aquest últim dies, com el d’anar a un restaurant i que li diguin a la meva dona “que es posi allà que fa menys nosa” com si nosaltres -les persones usuàries de cadira de rodes- no paguéssim com a qualsevol altra persona les consumicions. En un altre cas han intentat pujar-me per nassos a un escenari que no està adaptat en contra de la meva opinió perquè com ja estava tot lligat, no fos cas que per culpa del discapacitat es fos tot l’esdeveniment a fer punyetes. I en un altre escenari de la vida -aquest és bastant fort doncs bé donat per l’administració pública- les persones que som usuàries d’una cadira de rodes electrònica no podem fer ús del servei de taxi -com ho fa qualsevol persona- i acompanyar els nostres éssers estimats -en aquest cas a la meva estimada companya sentimental- quan són diagnosticades d’una malaltia que requereix un tractament a l’hospital, ja que el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya -aquell que té què vetllar per la inclusió i els interessos de totes les persones- no ha contemplat aquesta opció i no té taxis adaptats per a prestar aquest servei i a sobre, des del taulell que gestiona aquest servei has d’escoltar coses com “no pots anar amb algú altre” o “que agafi una cadira manual”.

Seguim sent tractats com a ciutadans de tercer o quart nivell i continuem patint una discriminació assumida per la societat i consentida per la classe política.

President de l’Associació Funcional per la Integració Social (AFIS).