El meu perfil de Facebook em recordava fa pocs dies que fa cinc anys vaig compartir al mur una fotografia esgarrifosa on es podien veure desenes de persones, enganxades als filferros i concertines de la tanca metàl·lica de Melilla. Joves nafrats, tallats i embolicats com si fossin peces de carn que pengen dels ganxos d’una carnisseria.

En veure la foto la meva primera reacció fou la de pensar que el temps passa ràpidament, i que ja feia cinc anys d’aquella imatge. Però després em va venir una nova pregunta: com deu estar tot el tema que denunciava aquella foto i que va generar molta polèmica mesos i mesos arran de fets posteriors que van provocar fins i tot alguna mort. S’ha degut arreglar?

I sense voler i sense saber per què, vaig pensar en tot aquell contingent de refugiats malvivint als voltants de l’estació de Keleti, a Budapest, amb plàstics i tendes, perquè les autoritats hongareses, per ordres de la Unió Europea -la nostra Unió Europea- no els deixava passar cap al cor del vell continent. I em va colpejar de nou la imatge d’aquell nen de 3 anys, Aylan Kurdi, amb el seu jersei vermell i els seus pantalonets blaus, mort a una platja turca el 2015 víctima de l’enfonsament de la pastera amb què anava amb la seva mare. I inevitablement em van venir a la ment tantes i tantes imatges d’embarcacions sobrecarregades de gent, que desesperades veuen com s’enfonsen al mig de la Mediterrània, mentre els equips de rescat, impotents, van seleccionant a qui salvar mentre altres irremeiablement se’n van al fons per sempre més. Van al fons de la mateixa mar, del mateix Mediterrani en què prenem el bany a l’estiu i que al llarg dels segles sempre havia estat un pont entre cultures. I com si fóra una seqüència em pregunto si aquells vaixells de l’ONG pro-activa Open Arms, ja continuen treballant i salvant vides, o si per contra, i fruit d’absurdes traves burocràtiques continuen immobilitzats, atracats en algun port. Continuen les autoritats italianes rebutjant l’arribada d’aquests contingents migratoris al seu territori?

Ens hem acostumat a veure a mares amb nens en braços provinents de Centreamèrica, sortejant filferros i concertines, fins i tot per sota del curs de rierols, intentant “passar” als Estats Units. Una gran Nació, que té un president que té l’obsessió convulsiva de posar murs i barreres a l’allau que li ve del sud. Per cert, la fotografia que enguany ha guanyat el World Press Photo és el d’una nena d’Hondures d’un parell d’anys, que està plorant mentre un policia nord-americà està detenint al seu pare. La imatge vol denunciar la polèmica mesura de separar als menors immigrants dels seus progenitors. Com pot ser això possible al país més poderós del Planeta?

Totes les societats, de la primera fins a la darrera, han sigut emigrants en moments determinats de la seva història. Les migracions, per la qüestió que sigui, és inherent al mateix concepte d’humanitat. És paradoxal que no recordem que nosaltres mateixos, els nostres avis, fan protagonitzar grans migracions a mitjans del segle XX. I encara més paradoxalment, quan actualment, molts dels nostres joves, escampats pel món, podem dir que protagonitzen una nova onada migratòria per a buscar-se la vida.

No tinc resposta a cap de les preguntes que em plantejo. No sé com està cadascuna de les situacions que he descrit -ho sé però no ho vull creure-. Però sí que constato quan fràgil és la memòria humana! Ens corprenen durant unes hores aquestes dures imatges quan les veiem als mitjans de comunicació, ens remouen la consciència durant una estona i ens indignen però després ràpidament les oblidem. Faríem bé els mitjans de comunicació de no bandejar aquestes qüestions i recordar-les periòdicament. Segurament contribuiríem al fet que no caiguin en l’oblit, si més no, tan ràpidament.