La revolució industrial que va arribar a finals del segle XIX va provocar grans moviments de població des de les zones rurals a les zones urbanes. Una població dedicada al món rural i agrícola, eminentment, i quasi sempre de subsistència, marxa del seu territori buscant noves oportunitats i una vida millor. Al nostre país tenim molts exemples d’aquest moviment i clarament representats per les colònies industrials. Una realitat que podeu conèixer si visiteu el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya i també alguna d’aquestes colònies que es poden visitar (i que us recomano especialment per a descobrir el nostre patrimoni industrial). Els dos llocs ens serveixen per a descobrir com la societat es va anar organitzant al voltant de la indústria per a poder tenir una forma millor de guanyar-se la vida i accedir al que aquells homes i dones van pensar que seria un món millor. Però realment ho era? Segur que la resposta és que sí, si ho comparem amb les condicions en les quals vivien al món rural del qual van marxar.

A casa, els pares són també un exemple d’aquest fet, ja que tant un com l’altre, encara sent uns xiquets, marxen del poble al qual només hi tornaran ja de manera ocasional per alguna festa senyalada o per algun esdeveniment familiar. La meva mare sempre diu que quan en 13 anys va marxar a treballar a un Mas a Reus (s’hi va estar fins als 21) va descobrir que existia un món diferent … més enllà de l’economia de subsistència a la qual estava acostumada. En el seu cas ella torna però no al seu poble (el Ballestar) sinó que es casa amb el meu pare i s’estableixen a la Sénia. Allí també hi havia indústria i tenen l’oportunitat de no estar sempre pendents de si la collita de l’any serà millor o pitjor. Tenen un sou cada mes i una casa amb moltes més comoditats que la del poble dos aspectes fonamentals.

Aquests moviments migratoris que es van produir des de després de la guerra, en el nostre territori, tenien un abast geogràfic molt més curt i llavors encara hi havia gent que decidia tornar. En els darrers anys, jo diria especialment en la darrera dècada per causa de la crisi, aquests moviments migratoris es van tornant irreversibles. El diari ARA publicava el dia 15 de març del 2019 un article sobre la despoblació de Terres de l’Ebre i deia que en els darrers 5 anys 11.000 persones han marxat (un 6% de la població). Aquesta dada hauria de fer saltar totes les alarmes i hauria de suposar el començament de tota una estratègia de política territorial i econòmica per a revertir-la o, almenys, frenar-la. La pregunta és com en un territori eminentment rural i poc industrialitzat això es pot aturar. Els joves, especialment, tenen dret i han de tenir l’oportunitat de poder imaginar un futur millor per a ells i elles del que han tingut els seus pares? Vist des d’una perspectiva història segurament en tenen tot el dret igual que l’han tingut les generacions passades.

Per poder analitzar en deteniment tota aquesta problemàtica a les comarques de l’Ebre recomano especialment l’estudi “La despoblació rural de les Terres de l’Ebre. Un assumpte de política econòmica i territorial” que els professors Josep M. Piñol i Juan Antonio Duro han presentat aquest 2019 des de la Càtedra d’Economia Local i Regional de la Universitat Rovira i Virgili. A partir d’una anàlisi demogràfica molt acurada, poble a poble, fan una sèrie de propostes i recomanacions per a poder invertir aquesta tendència negativa a la vegada que exposen bones pràctiques d’iniciatives que aconsegueixen fer quedar a la gent al territori i al món rural. Però, com podríem fer quedar la gent al territori?

Encara que pot sonar, si voleu romàntic, quedar-se al territori té a veure amb l’arrelament que s’hi té, també amb les possibilitats, però si ens sentim part d’un espai i d’una gent ens costa més marxar. Durant la gran crisi econòmica, que va començar ara fa una dècada la fugida de gent jove i de talent va ser massiva. No només ho va ser a Terres de l’Ebre sinó a l’estat en general. Realment, a mitjà termini, la major part de les persones que van marxar han aconseguit un lloc de treball millor que el que haguessin aconseguit aquí? Moltes vegades no, però tornar sovint s’interpreta com un fracàs i no com un camí d’aprenentatge que pot tenir, per què no!, una direcció d’anada i una de tornada.

Perquè això sigui possible el territori i el país han de poder oferir uns serveis que garanteixin a la població una igualtat (encara que sigui aproximada) amb els que es poden trobar a les zones més urbanes. Per exemple, una bona connexió de xarxa de banda ampla perquè es pugui teletreballar amb garanties. Una bona xarxa de transport públic per a poder desplaçar-se en el dia d’un lloc a l’altre sense invertir més temps del necessari. Una bona oferta educativa i cultural que permeti a la població créixer també intel·lectualment. I per acabar, i des del meu punt de vista el més important, un bon programa de captació i retenció de talent i un respecte clar cap aquelles persones i organitzacions que són les que poden esdevenir un eix de canvi i un motor de generació de coneixement que revertirà, sense cap dubte, en més i millors iniciatives orientades a la creació de riquesa. Sovint, m’entristeix veure com persones amb molt de talent i moltes possibilitats de fer créixer el territori són menystingudes i poc respectades perquè posen en evidència l'”statu quo” local que el valor més gran que ha acumulat és que ha estat aquí des de sempre.

Ho he dit en altres articles meus i no puc estar-me avui de tornar a repetir-ho, que el millor que li ha passat al territori en molt de temps ha estat tenir un campus universitari. Un centre de creació de coneixement permanent. Però no només, si fóssim capaços de crear una xarxa de coneixement (universitats, moviments associatius, empreses i sector productiu, polítiques públiques, …) seria una gran oportunitat per a reinventar-nos en el millor sentit de la paraula des d’una perspectiva local però amb una clara projecció global. Ens glocalitzem?

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.