En els règims totalitaris, i encara en els que no eren tant, l’escola, l’Església i el servei militar configuraven tres elements bàsics de construcció dels coneixements, els valors i la identitat col·lectiva. Igualaven els sabers i els imaginaris. Ara, sense grans maquinàries de referents compartits, els mitjans de comunicació i les xarxes socials juguen un paper bàsic perquè coneguem les mateixes coses, encara que en pensem coses diferents.

Això també compta per a la construcció d’una idea de territori, i a les Terres de l’Ebre no podem dir que la marca fos antiga ni que estigui totalment estesa. No fa tants anys a la gent li agradava parlar de “quinta província”, del Delta com a territori indòmit, d’ebrencs que no eren catalans ni valencians, i catalans els dèiem als que arribaven als nostres pobles parlant amb accent del nord (i castellans eren els espanyols fossen d’on fossen).

La lluita contra el transvasament de l’Ebre va fer molt per estendre una idea de comunitat ebrenca, encara que a alguns pobles, com ara Alcanar, no se sentia com a molt pròpia (ironies de la vida, el transvasament va ser inaugurat expropiant finques de canareus). Aquestes terres també han tingut mitjans de proximitat molt actius que de ben segur han contribuït a conformar una certa imatge identitària. Sense aquests mitjans de comunicació difícilment es podria ni plantejar aquesta identitat, formada per elements contemporanis, com ara les mobilitzacions ciutadanes, els mitjans de comunicació, la publicitat institucional i la facilitat de la mobilitat personal.

És veritat que la idea de Terres del Sénia s’adiu més amb la situació, cultura, parlar i costums d’Alcanar, Ulldecona, la Sénia, Sant Rafel, Vinaròs… són una terra de cruïlla dels Països Catalans. Però ja ningú del Sénia no gosaria dir que les Terres de l’Ebre no són una realitat nostra.

Aquests mitjans de proximitat (Ebre Informes, Ebre, Ebredigital…), juntament amb les xarxes socials, donen una alternativa a l’ensulsiada dels grans mitjans de comunicació de masses. No fa tants anys tothom podia comentar el que havia sortit a La Vanguardia o El Periódico però ara les televisions comenten les notícies virals de les xarxes. I si és veritat que és un símptoma de normalitat i pluralisme, també tenim un risc de perdre referents comuns, de saber les mateixes coses que ens permetin reaccionar davant problemes i conflictes col·lectius.

En una era on la participació ciutadana es multiplica en milers d’associacions cíviques, podem quedar fragmentats i aïllats en els nostres clubs. Amb una escola per fortuna més lliure, sense serveis militars ni cívics per a tota la ciutadania, els mitjans de comunicació són encara una àgora pública on es dissenya la nostra percepció del que ens envolta. A aquests mitjans els queda un paper de filtre del munt de brossa que corre per les xarxes. Han de garbellar, comprovar, enriquir i difondre. Ens han d’allunyar de les fakenews (simplement falsedats) i fer la seva proposta de coneixements i identitats.

Millor uns mitjans de comunicació que contrasten i unes xarxes amb més ètica, que no que ens envien a fer una mili per defensar un país que no és el que proposem