Intento conscientment no seguir un judici que, malgrat que sé que ja té sentència, vol aparença d’imparcialitat. Ho intento dic perquè em fa massa mal. Allà no jutgen homes i dones. Allà jutgen els nostres representants polítics escollits democràticament. Allà ens jutgen a nosaltres i ho fan amb trampes, com sempre. Crec que puc dir sense ruboritzar-me que fa temps que es practica un etnocidi cultural des del centre de la península cap a la perifèria. Es fa i ningú diu res. Mai ningú no parla per les persones sense frontera. Les persones sense Estat.

Ara les dretes, que fan olor a naftalina i ens recorden que tenim una monarquia imposada des d’un règim feixista, juguen amb l’escola catalana. Diuen que no caldrà saber el català, que no servirà per a res. I això em recorda el meu primer dia a escola, l’escola d’un règim feixista, amb un mestre que no ens entenia perquè acabava d’arribar des de Guadalajara. Ell estava impotent, nosaltres espantats i espantades. Ell era la llei, nosaltres apàtrides. Allà vam aprendre que les paraules apreses de les nostres mares i pares, avis i iaies i de totes les persones que estimàvem no valien per a res. La llei ens imposava una llengua i nosaltres només podíem dir que teníem una parla tan antiga com els trobadors, però, llavors, encara no ho sabíem.

Actualment, aquesta gent també juga amb els nostres símbols, la nostra estimada Senyera i l’Estelada que fa olor a llibertat. I esborren del carrer llaços grocs i tots els colors, perquè darrera el groc vindrà el lila i els altres i al final només quedaran els grisos. Aquests dies ens assabentem que, fins i tot, envien policies a les aules dels petits i petites, que no volen que parlin català, a esborrar manualitats grogues perquè el groc s’ha prohibit i la por a tornat als ulls dels infants sense país. Els mateixos ulls que mostràvem nosaltres en uns temps en blanc i negre.

Mai no els podrem estimar com estimem els nostres avis i àvies, mares i pares, tiets i tietes, que fan olor de pa en tomata i ens ensenyen què bonic és el nostre parlar. Mai no podrem estimar ni perdonar tant silenci des de tot arreu. Els països callen perquè manen els diners. Les persones del mediterrani patim, algunes els hi roben països, a d’altres les enfonsen en la misèria i quan surten a queixar-se les engarjolen, a d’altres els hi oprimeixen la cultura i la llengua, els de més lluny les ofeguen unes fronteres massa altes i plenes de concertines. Les persones del mediterrani ens hem quedat orfes.

Davant de tot això només puc acabar amb una frase que ho diu tot i on s’amaga l’esperit de resistència, llibertat i victòria. Aquesta és: quanta indignitat al costat de tanta dignitat, massa silenci, alcem la veu!