L’essència de l’ofici del periodisme es resumeix en verificar, contrastar i donar claus per entendre els fets que s’expliquen, separats de l’opinió. Dit això, el paper dels mitjans de comunicació queda ben clar. La seva influència en campanyes electorals?

Doncs queda molt en entredit, per diversos factors, començant per la precarietat dels treballadors, els mitjans mediatitzats pels anunciants, el clientelisme polític,… Però també per què les campanyes ja no serveixen gaire per modificar l’orientació del vot: les xarxes socials i altres instruments de comunicació han ocupat el seu lloc, igual que els cartells que ja són més testimonials que informatius. Recordeu les campanyes del 1977, o les primeres municipals d’ahir va fer 40 anys?

Per tant, cal reinventar el paper dels mitjans de comunicació, i recuperar el seu lloc en la conformació de l’opinió pública. En aquest punt, cal ressaltar el paper més important i essencial que tenen els mitjans de proximitat, en relació als generalistes o estatals, cada cop menys influents i més intervinguts (compromisos publicitaris, favors polítics,…).

Un dels papers que ha de fer el periodisme, i els mitjans de proximitat, és el seguiment de l’execució dels programes polítics, després d’haver-los explicat, és clar; i si no es presenten, fer un “tortosí”  (és a dir, passar olímpicament de les formacions que no fan propostes per millorar la vida dels ciutadans, sigui en l’àmbit estatal, nacional o local; no fer cas del “soroll”, com per exemple els partits de la dreta que només criden contra Catalunya però no han formulat cap proposta de futur per resoldre l’atzucac).

Després de les eleccions fer el seguiment regular, i acabar d’una vegada amb les promeses electorals. Hem de ser seriosos i no admetre que en campanya tot s’hi val.

Calen periodistes com l’alemà que va entrevistar Borrell,… i el va treure de polleguera per preguntar-li coses en base a dades (si anem cap a la societat Big Data …). Però és clar, vivim no solament un estadi de regressió (en drets i llibertats) i repressió, sinó que ha arribat a l’esperpent de tornar a la Inquisició.

La dictadura no ha desaparegut, en aquestos 80 anys que fa que es va acabar la guerra; la prova és que el cap de l’Estat ho és en compliment del testament del general Franco. Ara torna la tercera generació d’aquell feixisme.

La Junta Electoral central (JEC), després dels llaços grocs, ha arribat a prohibir l’ús de les paraules del diccionari i poder dir les coses pel seu nom en els mitjans públics: presos polítics i exiliats. Per tant, no tornem 80 anys enrere, sinó que anem cap a la Inquisició. Potser hauran de prohibir parlar del PP com acrònim de presos polítics? Ens podem referir a la candidata d’aquesta formació per Barcelona com a CAT (Cayetana Álvarez de Toledo), ja que tant la menysprea?

Quan bufen aquets vents, costa parlar de periodisme de qualitat. Quan les notícies falses campen, fins i tot en seu del Tribunal Suprem i sota jurament, i les clavegueres de l’Estat regnen amb impunitat, … es veu la importància dels mitjans de comunicació per explicar-ho tot, en benefici d’una millor societat basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat (els principis republicans, que d’aquí deu dies se’n celebrarà l’efemèride de la proclamació).