Aquell matí el Jaume s’havia despertat una mica abans del que era habitual i havia aparcat el seu cotxe al lloc de sempre per esperar que arribés el conserge responsable d’obrir el centre educatiu aquell dia. Va observar l’edifici amb la mirada d’aquell qui se sent a casa seva. Quan li preguntaven quants anys hi portava havia d’esforçar-se per fer els comptes. Què importava! Tot i que pogués semblar que havia estat la setmana anterior quan hi havia entrat per primera vegada, eren tants i tants els bons records que en tenia que no podia negar que s’hi havia passat mitja vida.

No era d’aquells que odien les vacances i els caps de setmana i només esperen els dilluns per tornar a la feina, no. Però tampoc dels que es posen malalts en pensar a tornar-hi. I és que el Jaume, a la feina, hi tenia la seva família. Havia perdut els pares feia uns quants anys, era fill únic i no tenia ni parella ni fills. Tot i això, no estava sol. L’envoltaven molts amics, dels de tota la vida, que veia sovint, i dels que havia fet gaudint i patint el treball dia a dia. Li encantava trobar-los cada matí, a la sala de professors, o a la cafeteria, durant l’esbarjo, per comentar els darrers esdeveniments polítics o els gols del Barça de la jornada anterior.

De tota manera, feia un parell d’anys que les coses havien començat a canviar. Tot havia començat quan un dels principals referents a la seva vida, aquell a qui havia conegut el primer dia de classe i que havia estat sempre el seu guia, havia decidit jubilar-se i ara passava de tant en tant a saludar amb cara d’haver-se tret del damunt tants anys com maldecaps. Després d’ell, havia vingut un altre company, i una altra i un altre… i se n’adonava que, encara que ell volia seguir mantenint la joventut en la seva ànima i caràcter, quan seia amb qui els anaven substituint, no omplien el forat que els que ja no hi eren havien deixat en el Jaume. No l’entenien quan explicava que no feia tant els exàmens s’imprimien amb ciclostil després de picar-los amb la màquina d’escriure o que, abans de l’ESO i el Batxillerat, hi havia quelcom que es deia BUP i COU. I sense fer-ho conscientment, de tant en tant, es trobava davant del calendari comptant els anys que li quedaven a ell per passar a aquesta nova etapa que tothom descrivia tan bona.

Ensopit, van tancar el cotxe i va creuar la distància fins a la tanca del centre, que ja havia obert el conserge, esperant, amb sort, trobar aquell matí algú a la sala de professors que recordés el Dream Team i desitjant deixar algun dia un forat insubstituïble en el record dels seus companys i el seu alumnat. O potser ensopegaria amb algun d’aquells nois que no recordaven la pesseta mirant-lo amb cara de a veure si es jubila aquest d’una vegada i puc ocupar la seva plaça.

About the Author:

Escriptora. Doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la URV. Catedràtica d’Institut i professora associada de la URV.