Per primera vegada que jo recordi –m’he prohibit dir que no ha passat “mai”–, sento parlar del despoblament rural com un problema transcendent, almenys com una qüestió que s’està fent un lloc a l’agenda política de cara a les eleccions que tenim a tocar.

Tot i això, se’n parla més com un problema espanyol que català, com si la caiguda demogràfica realment greu se circumscrivís a l’Aragó i les Castelles –“la España vacía”, que en diuen, on l’abandonament dels pobles és escandalosament tràgic–, i a Catalunya no n’hi hagués per tant, com si nosaltres no visquéssim una situació realment preocupant.

Penso que ens equivoquem, i ja va sent hora que ens traiem la bena dels ulls. La població –a Catalunya, Espanya i arreu del planeta– es concentra en ciutats cada cop més grans, en megalòpolis, amb la qual cosa la tendència és que el món serà cada cop més urbà, i a les zones rurals hi viurà cada cop menys gent. Hi ha dades que ja ho certifiquen a Espanya: no és tan sols que perdin població els pobles petits, sinó que també van a la baixa les capitals de comarca i fins i tot les ciutats mitjanes.

La solució no és senzilla, i les fórmules socials i econòmiques de manual sovint tampoc no garanteixen el sosteniment o el creixement demogràfic en un determinat territori rural. Dit d’una altra manera, ni tan sols una activitat productiva reeixida et garanteix que no perdis habitants.

Els ho il·lustraré amb el cas del Priorat, una comarca que s’associa a “èxit” econòmic rural i a un model de desenvolupament agrari que, molt sovint, de manera del tot justificada, es posa com a exemple en alguns fòrums.

El Priorat ha passat en poc més de vint anys de tenir uns deu cellers a sumar-ne gairebé dos-cents, entre els quals n’hi ha de gran prestigi, distribuïts entre dos denominacions d’origen aplaudides (Priorat i Montsant) i que exporten majoritàriament els seus vins arreu del planeta. El Priorat, avui dia, més que el nom d’una comarca, és el nom d’una “marca” que s’associa a qualitat, i no tan sols vitivinícola, sinó també paisatgística, enoturística i agrícola.

Paral·lelament a aquest salt qualitatiu i quantitatiu, viscut principalment en el sector vitivinícola, una de les preguntes que podem fer-nos és: què hi ha passat demogràficament al Priorat en aquests vint anys?

La lògica més elemental apuntaria que si s’ha passat de deu a dos-cents cellers, sembla de calaix que la comarca també hagi hagut de fer un salt demogràfic més o menys important:

El raonament previ és obvi, cert: dos-cents son molts cellers en una comarca petita, i a la força s’han generat llocs de treball, hi ha vingut gent de fora, han sorgit negocis complementaris i els pagesos es guanyen millor la vida i l’enoturisme va en augment… És indiscutible. És d’allò més elemental.

Però la veritat també és que el conjunt del Priorat, ara mateix, té només 9.296 habitants, els mateixos que l’any 2000, si fa o no fa, i encara perden població d’uns anys cap aquí, segons els padrons municipals. És a dir, ni tan sols la bona marxa de l’activitat productiva i les inversions que s’hi han fet han estat capaces d’aturar la sagnia demogràfica de la comarca, en allò que és un exemple ben il·lustratiu –al meu entendre– de fins a quin punt el despoblament rural és un assumpte de molt difícil solució, que requereix de polítiques serioses d’Estat però també d’una major consciència per part de la gent que vivim als pobles i dels ajuntaments que ens governen. Tenim molt mala peça al teler. S’imaginen quanta gent viuria avui dia al Priorat si no s’hagués produït el boom vitivinícola dels darrers vint anys? Fa por de pensar. No crec que arribéssim ni a 5.000. La comarca estaria extrema unciada. El del Priorat és un bon mirall, fa pensar.