És difícil que un territori sigui competitiu econòmicament sense tenir un aeroport. Ni un gran port comercial que funcioni de debò. Sense cap autovia i amb una autopista que pràcticament passa de llarg, perquè disposa de molt poques sortides. Amb una xarxa de tren amb poques combinacions, on no s’atura l’alta velocitat, són freqüents els retards i amb només una única estació amb certa dignitat però que està lluny de tot arreu. Amb una xarxa viària deficient configurada bàsicament per carreteres de segon ordre i fins i tot locals.

És també difícil que un territori sigui competitiu econòmicament quan els seus joves marxen fora per poder estudiar, formar-se i posteriorment incorporar-se a la vida laboral. Que no rebi cap industria des de fa anys, en els pocs polígons industrials que hi ha les seves poblacions.

I és difícil que un territori pugui competir econòmicament, en ple segle XXI, quan les connexions a les xarxes, són sovint dificultoses i lentes, no hi ha cable per tot arreu o fins i tot, en alguns punts negres, ni tan sols es pot rebre en condicions la senyal de telefonia, de televisió o de ràdio.

No vaig poder evitar un somriure en llegir i veure la notícia de la presentació de la tecnologia 5-G, quan a dures penes, aquí disposem de la 4-G i quan la 3-G, segons en quins indrets encara està a les vesceroles.

I no pots deixar d’esbossar un somriure quan t’imagines que, quan estarem en disposició de gaudir de la tecnologia 5-G que ara ens han presentat, possiblement ja hauran presentat -per dir alguna cosa- la 10-G.

La revolució industrial, iniciada al segle XVIII, no va arribar al mateix temps a tot arreu. En alguns territoris, com ara el nostre, pràcticament no fou visible fins al segle XX.

I me temo, que ara, amb la revolució tecnològica, portem el mateix camí. Esperem que la iniciativa pública i la privada, pensin en natros  i ens permetin participar d’aquesta nova revolució en la que ja estem immersos de fa uns anys.

Per altra banda me comentava un vell amic que hi ha qüestions del territori de les que pràcticament ningú en parla i que afectaran al nostre futur a curt o mitjà termini. I que potser ja va sent hora que des de la iniciativa pública, però potser també privada, les comencem a bellugar, a posar damunt la taula. Em posava alguns exemples. Qué passarà l’any 2024 i el 2026 quan arribarà el final de la vida útil de les centrals nuclears de Vandellós i d’Ascó i, tal vegada, es decreti el tancament d’aquestes plantes. Estem preparats per a recol·locar els possibles llocs de feina que es perdran ? I encara més, hi haurà alternatives al país, per a generar l’energia necessària i que ara es treu d’aquestes plantes ? Hem començat a treballar sobre aquesta qüestió ?

I hem començat a prendre solucions per a les afectacions que el canvi climàtic pot tenir especialment al delta de l’Ebre en els propers 15 o 20 anys ?

Cal abordar la reconversió d’alguns conreus i fer que la nostra agricultura, una de les millors d’Europa, torni a ser competitiva en el mercat globalitzat ? Estem incidint en les taules de negociació que s’estan ja treballant sobre la Política Agrària Comunitària i els acords comercials entre països ?

Qué s’està fent per millorar les minses infraestructures que tenim ?  un problema que arrastrem del segle XIX quan ja portem 2 dècades del segle XXI

Potser sí que va sent hora que algú hi comenci a pensar i sobretot a esbossar possibles remeis a unes problemàtiques que sí o sí, sabem que ens arribaran. No fem com l’estruç i continuem amagant el cap sota l’ala. És la nostra obligació treballar des de ja mateix i no deixar que l’arbre ens tapi el bosc. Ara hi som a temps. Potser si ho anem deixant, farem tard.

About the Author:

Historiador i novel·lista