Mira, avui estic content, me n’he assabentat que aviat els humans volen tornar-me un tresor que ells mateixos m’havien robat feia anys, l’esturió. Que en són de bojos aquests humans…

Primer et desagnen i després es senten culpables i ho volen esmenar. Pobrets, no en saben més. M’alegra molt que l’esturió torne a formar part de la meua gent, tot i que no sé si hi estic preparat encara. És un peix prou exigent i es trobarà un veïnat destarotat, les coses han canviat molt des que va desaparèixer!

Però guaita, la saboga ha tornat per sorpresa i sembla que va fent, malgrat que els pescadors no la deixen en pau. Tant per ella com per l’esturió l’assut de Xerta continua sent un gran obstacle, però aquest humans sembla que no estan per la labor de posar-los-hi les coses una miqueta més fàcils, espero que entren en raó i faciliten lo pas a la meua gent.

En tot cas, caldrà molts anys per comprovar si l’esturió acampa, però crec que la prova paga la pena. No sé, tinc una sensació estranya, trobo que els humans m’han convertit en una mena de Frankenstein, ja no em reconeixo a mi mateix! Primer tenia l’aigua marroneta, carregada de sediments, i em feia goig veure com podia fer crèixer lo delta.

Després tenia l’aigua verdeta, em van canviar els sediments per algues microscòpiques que creixin amb la merdeta que ells m’anaven amollant.  Ara, gràcies a les depuradores tinc l’aigua prou tranparent, massa, ja seria hora que em retornen una mica dels meus estimats sediments! I també em farien un gran favor si paren compte i no em carreguen dia si dia no amb tota classe de bitxos estranys, ja només em faltava lo cranc blau…i ara només faltaria que a l’esturió li agrade lo cranc blau, ves a saber!

Investigador del Programa d’Ecosistemes Aquàtics.
Eleccions Municipals 2019 - Terres de l'Ebre