Durant els mesos de febrer i març de 1919 va tindre lloc la vaga general per excel·lència al nostre país, la Riegos y Fuerza del Ebro, empresa coneguda com La Canadenca. En paral·lel, els obrers de la Sociedad Electroquímica de Flix van protagonitzar una vaga que, vista amb els ulls d’avui, va tindre unes dimensions colossals. Van reclamar durant vuit setmanes la jornada laboral de 8 hores. A l’octubre d’aquell emblemàtic any, es fundava a Barcelona el Sindicat Lliure, de dretes, que poc després es va aliar amb el governador civil, Martínez Anido, i amb els sicaris de la patronal per anar a liquidar els obrers dels sindicats únics, de matriu anarquista, que promovien les vagues.

La situació de la massa obrera era desesperada. Les jornades laborals, infinites; les condicions de salubritat a la feina, infames; els salaris, minúsculs, i les humiliacions dels patrons, pràctica habitual. La vaga general era, fa cent anys, una forma de lliuta que perseguia canviar l’orde social i polític del país. Els obrers pretenien afonar-ho tot i, a canvi, s’ho jugaven tot.

Avui en dia sentim sovint discursos que apel·len a la vaga general com a únic mètode possible per a assolir els objectius socials i nacionals que tenim plantejats com a país i com a societat. En els últims temps, cada dos per tres assistim a convocatòries de vagues generals i aturades de país que, em fa l’efecte, només secunden els convençuts, els funcionaris i aquells que aprofiten l’ocasió per anar al metge per no perdre el jornal del dia i quedar bé amb els companys de feina.

Sincerament, no sé què pensarien de nosaltres els vaguistes de 1919 i els pistolers de Martínez Anido en comprovar que les vagues generals a la Catalunya del 2019 no són capaces ni d’aturar un torn de la Seat, i que això passi sense que ningú es ruboritzi, ni els que les convoquen ni els que se les creuen.

Periodista.
Eleccions Municipals 2019 - Terres de l'Ebre