Començo per explicar el títol. La paraula és entesa en el context de quan, amb una encaixada de mans, ha estat durant cents anys el millor document no escrit per segellar acords entre persones, que es complien escrupolosament per les dos parts. GloCal és el mot crear l’any 1992, quan es va celebrar a Rio la Cimera de la Terra, i representa la síntesi de que els fets locals tenen repercussions globals, i per tant des de l’àmbit local es pot combatre, o contribuir a la globalitat.

Estos dies, que vivim immersos en un batibull de fets, això és important. La paraula ha perdut tot el valor, especialment per als polítics. Les declaracions al Suprem han revelat la qualitat de les persones: els acusats s’han explicat, mentre que els testimonis (especialment els més rellevants: ex president, ex vicepresidenta del govern, ministre de l’Interior, delegat del Gobierno i coordinador de l’1-O), amb la seva memòria selectiva, han deixat veure que Espanya no tenia govern, per què no hi eren, no sabien ni manaven. Paraules buides, però que porten a conclusions molt greus, per què si això és així les hòsties de l’1-O les devia decidir l’ex secretari d’estat de Seguretat, no? Ah! És que “no va haver violència ni càrregues, i l’actuació policial va ser mesurada i exemplar”. Mentides sota jurament. Vergonya

Per cert, la paraula “perdó”, que tan predica l’Església Catòlica, també ha perdut valor i ha quedat en paper mullat, almenys a les espanyes, per què el president de la conferència episcopal ha declinat investigar els casos de pederàstia i se n’ha rentat les mans, com Pilats. Les seves paraules han estat que “cada diòcesi pot fer el que consideri oportú”. Missatge rebut. Veurem què se’n fa… i com els prelats tenen coratge de demanar coses quan són insensibles al dolor de les seves víctimes a les quals ni tan sols demanen el perdó que prediquen.

Bé, si entrem en la clau GloCal, podem veure –i això pot ser molt important, i molt potent en els temps electorals que venen- que si mos parem a analitzar les paraules trobarem el just valor que els haurem de donar. I que es poden traduir en vots, que poden fer canviar la realitat global.

Per exemple, el 9 de juliol de 2012 Ana Pastor, llavors ministra de Foment, assegurava a Tarragona que el tercer fil (adequar l’ample de via europeu de Tarragona a Castellbisbal) estaria llest en dos anys, i quedaria enllaçat amb el corredor mediterrani, ja acabat. Bé n’han passat cinc d’anys i encara no hi ha data que estigue llest. I què dir de la crisi dels cítrics? De les carreteres – autovia? De la plataforma Castor?

Els exemples poden ser inabastables. Un cop més cal reclamar el coratge per fer front a la falta de paraula, o les paraules buides, o les paraules enganyoses i falses. Un cop més hem d’exhibir la paraula dels homes i dones de les Terres de l’Ebre compromesos amb el seu futur, com a premissa i garantia per exigir tot allò que sigui necessari per assegurar el futur, com per exemple infraestructures que permetin la competitivitat en igualtat de condicions.

El I Fòrum Econòmic de Tortosa – Terres de l’Ebre acaba de mostrar els reptes que planteja l’economia i l’empresa a mig i llarg termini, com oportunitat per reivindicar el lideratge de la cruïlla dels Països Catalans. Unes Terres pendents que Brusel·les informe de les recomanacions sobre el riu Ebre per garantir el seu futur, una acció conjunta entre les reserves de la Biosfera d’aquí i el Montseny….

Ja no estem en illa, sinó en xarxa. Som Europa i món. No podem deixar de fer sentir la nostra veu i exigir el compliment dels compromisos adquirits. Escoltem promeses electorals, però anotem-les i després demanem-ne el compliment, i si no: les denunciem, vinguen de qui vinguen.

Des de l’àmbit local podem influir en el món global, i no renunciem mai al valor de la paraula: demà dia 8 toca escoltar-la en clau de dona. En els versos de Blas de Otero, que canta Paco Ibáñez, recordem que sempre “me queda la palabra”, llevat d’aquells que no en tenen més que per mentir.

Periodista.
Eleccions Municipals 2019 - Terres de l'Ebre