Una ciutat no és només un conglomerat d’edificis, voreres, comerços i nexes de comunicació. No és només on tenim la llar o el lloc de feina. Una ciutat és un centre de vida, de reunió de les persones que hi viuen i que s’hi relacionen. L’espai que articula i vehicula un creixement conjunt. Que ens educa. Perquè si una ciutat no és només edificis, l’educació no és només escola; una ciutat ha de ser conscient que dins seu hi conflueixen molts factors i actors i hem d’orientar les nostres accions sent conscients que tot el que passa és educador i que hem de posar a les persones al centre i promoure educació en valors tota la vida.

Per tant, la ciutat necessita un propòsit clar que ensenyi valors clau per fer una ciutat resistent a qualsevol canvi de circunstàncies, com una crisi, la caiguda d’una empresa important, o retallades en serveis per causes alienes, fer una ciutat resil·lient.

També ha de tenir elements per educar en sostenibilitat, en innnovació, en participació, en transparència, en inclusió, en la cura dels més desafavorits, i molts d’altres elements que permetin fer una ciutat millor i, amb la suma, una societat millor.

Per exemple, s’ha de tenir clar que dins de la ciutat hi ha d’haver elements sostenibles, que ens facin pensar en el canvi climàtic: elements urbans de reciclatge, campanyes de conscienciació, xarrades informatives, però també pensar en gran, i buscar elements que permetin fer un sistema per pagar per deixalla generada, hi ha llocs de Catalunya on ja s’estan provant aquests sistemes. És un canvi de paradigma respecte a la ciutat.

Qui és millor ciutadà: qui menys embruta, qui recull les “caquetes” de les seves mascotes, qui menys va amb cotxe, qui adapta la seva casa per gastar menys electricitat, qui més voluntariat fa, pagarà menys impostos. Hem de transformar la ciutat com a servei.

Quan parlem que «les persones han de ser al centre» volem dir que no ens hem de despistar i hem de saber quina és la nostra responsabilitat.

A la feina, quan tractem amb persones, sovint és mira poc a la cara i massa el rellotge, el mòbil o la caixa enregistradora per fer calaix. No sempre som capaços de posar-nos en la pell del que tenim al davant.

Si les persones les poséssim sempre al centre, tot seria més àgil. No ens marejaríem en burocràcies creixents i en circuits inútils. Hi hauria més sensibilitat i empatia. No aniríem d’una finestreta a una altra. Hi hauria més sentit comú.

Les frases, a banda de ser boniques, ens les hem de creure i aplicar en el nostre dia a dia. Aquells que durant mesos i anys s’anunciaven arreu, televisió inclosa, com l’exemple de «persones al servei de persones» van acabar la seva existència com el rosari de l’aurora i amb directius al banc dels acusats. Alguna cosa devia fallar perquè les persones, en realitat, portaven a la ruïna moltes famílies i a la defunció de la seva pròpia organització. Que ens devem a les persones és una exigència que hauríem de recordar cada dia. Si cal, amb un recordatori davant de l’ordinador. En el fons, estem  parlant del nostre deure de servir els altres i no servir-nos a nosaltres mateixos.

Encara que no ens n’adonem, massa vegades caiem a les urpes de l’egoisme. Hem de ser humils. Per aquest motiu és bo, i no és gens absurd, que recordem que «les persones han de ser al centre». Ho podem fer individualment però sobretot ho hem  de fer com a ciutat, i com a societat. Seríem més autèntics. Seríem magnètics.

About the Author:

Partit polític del municipi d’Amposta.