A les Terres de l’Ebre i conviuen gent d’interior i gent de costa. Tot i que és molt curiós contrastar els seus allunyats tarannàs. Els d’interior, sempre tan expectants amb els “forasters”, preocupats per les collites dels tres anys vinents, vendre “fa” de pobres, llogar també, diners en mà i zero crèdits, no se sap mai, per si de cas, gent pagadora i amb un grapat d’almacents i almacentets. Per altra banda la gent de costa, sempre els va tot bé, tot perfecte (encara que no sigui veritat), nous negocis, les grans collites, diners a la butxaca, embolica que fa fort, a veure vindre, oberts de ment, compradors, venedors (a un preu just), optimistes i fins i tot una mica somia truites, en alguns casos. Bé, suposo que aquesta descripció la podríem extrapolar a la resta de països d’Europa. Però és més divertit fer-ho de casa nostra.
Si tu els planteges una qüestió o circumstància, a uns i als altres, en general la resposta sol ser molt diferent. També és demostrable amb fets, que afecten directament l’economia local, als preus de les finques rústiques, urbanes, locals comercials i fins i tot la forma d’entendre la vida.
La gent d’interior acostuma a pensar que quan algú ven una finca (rústica o urbana) és perquè té problemes econòmics. Es veu com una mostra de feblesa. En canvi, tenir moltes finques, encara que només hi guardes trastos sense valor, és una mostra de poder. D’aquesta forma tothom sap que tens molt de patrimoni i a la vegada sembla que també tens molts diners. Per l’altre costat, tenim els de costa, que no tenen cap problema en vendre una finca i comprar-ne una altra, ni de desvetllar el preu de compra o venda. A més, aquesta operació es veu com una oportunitat de millora, ja sigui econòmica com personal.
M’agradaria recordar que Espanya ocupa la tretzena posició d’un total de trenta-sis, respecte a la pressió fiscal sobre la propietat d’immobles (impostos). Així com la Universitat de Màlaga revela que els compradors d’habitatge es deixen 39% del cost total de l’immoble en forma d’impostos. Tot i que no sóc un especialista, entenc que invertir en almacents i almacentets no és gaire bon negoci. Almenys en termes de rendibilitat.
No sé si fa falta aclarir-ho, però tant la gent d’interior com la de costa té els seus defectes i virtuts i que per tant, no hi ha tarannàs ni bons ni dolents.