Ho proclamo sovint, i no és el primer cop que ho escric: no hi ha res millor per conèixer un poble petit que passar-hi un mes de gener sencer, quan la foscor s’empassa les ànimes, els cotxes es conjuren per deixar de circular a la vegada i les portes es tanquen sense emetre el més petit gest de protesta. En ple hivern, una melangia gairebé gòtica et pot atrapar sota la llum d’un fanal enterbolit pel fum escopit per les estufes de llenya.

Tot i els avisos que els autòctons puguin fer-los, hi ha urbanites que s’atreveixen a provar-ho després d’haver-se enamorat del llogaret de torn un mes de juliol o agost, sota una calorada de jutjat de guàrdia, mentre gaudeixen de la millor de les vides –suats i en samarreta imperi– durant les desitjades vacances estiuenques.

Així que sotmesos a l’assaig vital del gener, al cap d’uns mesos, n’hi ha una bona pila que acaben per rendir-se i tornar-se’n cap a casa, capcots,  sense que importi un rave que a l’estiu sostinguessin convençuts que en una gran ciutat no s’hi pot viure, que la “qualitat de vida” és el que importa, que en els pobles tot és més humà i bla, bla, bla.

Amb les tasques del camp i els pagesos passa, de tant en tant, una cosa semblant, si fa o no fa. Molts veuen els agricultors com uns tipus alliberats, sans, solitaris (sense “jefes”, pensen), sense presses, sense estrès i aliens als mals del món modern.

Però, ¿vostès saben l’estrès que ha de provocar ser conscient que qualsevol dia de l’any una tempesta capritxosa et pot deixar sense un miserable ingrés? I és que ningú ja no s’escapa de les exigències que ens marca el guió de la modernitat, la competitivitat i altres artificis d’aquest temps. I és per això que no hi ha poble al món en què no s’expliquin les gestes d’algun que altre neorural que va optar per llençar la tovallola víctima d’un lumbago galopant i d’una crisi existencial que el va catapultar de nou al punt de partida (urbà).

Entre les xacres tòpiques del neorural desinformat o malinformat encara n’hi ha una altra que salta a la vista amb una enorme facilitat, almenys els primers dies. És la d’aquells urbanites convençuts que, als pobles, tothom és molt bona gent, més solidària, més maca i que, en definitiva, tot bitxo vivent sempre està predisposat a donar-te un cop de mà, com a bon veí, si cal i és necessari. És allò que no para de repetir ‘El foraster’ de la tele arreu on va: “sou molt bona gent!”. I potser sí. Potser sí que als pobles hi ha bona gent, però de cabrons, envejosos, insolidaris i mesquins també en sobren. Com a tot arreu.

About the Author:

Periodista.