Convidades per la trobada amb motiu de FEMINISM WITHOUT BORDERS el col·lectiu de les Terres de l’Ebre, Llibertes, vam anar a Birmingham a fer una xerrada amb el títol Som les netes de les bruixes que mai vau poder cremar.

Agraïdes per aquesta oportunitat, se’ns demanava que expliquéssim la lluita que des dels Països catalans havíem tingut, com a dones, pel nostre alliberament així com pel procés d’independència de Catalunya des de la nostra perspectiva particular i llibertària. A la xerrada també vam introduir la perspectiva històrica, qui eren les anarquistes llibertàries Teresa Mañé o Teresa Claramunt i qui havien sigut les Dones Lliures que, a principis del segle XX, havien lluitat per aconseguir que l’educació també arribés a les dones de classe treballadora i per la igualtat de drets. Així mateix vam parlar de la guerra civil i la lluita antifeixista i d’on naixia la proclama “no passaran”.

I tot això ho vam lligar amb la lluita de base que tenim ara a Catalunya per l’establiment i consolidació de la República catalana. D’aquesta manera, vam dir com les catalanes i catalans ens havíem apoderat i havíem tirat endavant l’1 d’octubre malgrat la repressió que vam patir. Com manteníem viu l’esperit de la República amb les diferents vagues i manifestacions i com no ens oblidaven ni de les preses polítiques ni de les exiliades o represaliades. I vam parlar de com volíem construir un estat des de la base i amb perspectiva feminista posant la vida al centre de tot. Vam explicar que el moviment català independentista no era nacionalista, per això la construcció no hauria de seguir un model tradicional d’estat, ja que aquest es basa en la colonització i l’apropiació de recursos i, fins i tot, de l’apropiació i especulació de la terra. La vida abans que les banderes o els símbols, perquè volem vides per a les persones que valguin la pena de ser viscudes. I vam parlar de nosaltres, del nostre col·lectiu, Llibertes, que es mou per tot el territori fent tallers, actes i xerrades explicant, com deia la Maria Mercè Marçal en la seva Divisa, la nostra triple lluita: de dona, de classe treballadora i filles d’una nació oprimida.

Per acabar vull dir que tot això ho vam fer al costat d’una gran dona representant les dones kurdes, les Jineoloji Comitee in Europe que van parlar després. D’elles vam aprendre que fa temps que a Europa no es miren ni es parlen dels Drets Humans. De fet, se’ns explicà que la Guven Kurdijh, parlamentària a Turquia, porta 110 dies en vaga de fam, i silenci. Tothom mirant a un altre cantó. I parlem amb les kurdes i ens adonem que hem de recuperar les paraules i el llenguatge, les identitats oprimides, que hem de poder explicar les nostres lluites, que les hem de fer visibles, també a la premsa. Hem de trencar el colonialisme de dins i fora d’Europa. Necessitem explicar la importància de treballar en xarxa les diferents comunitats, pels diferents feminismes, per una altra relació amb la vida i el planeta i, per això i molt més, les Llibertes farem vaga. No passaran!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…