A l’edició número 33 dels Goya, Jesús Vidal, va ser guardonat amb l’estatueta de la gala com el millor Actor Revelació per a la seva memorable encarnació de Marín en la pel·lícula “Campions”. Des del naixement dels premis -allà per 1987- organitzats per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, ningú -que jo recordi- havia aconseguit que les espectadores s’emocionessin tant com ho va fer ell amb el seu discurs.

En aquell mateix moment tant les xarxes socials, com les apps de missatgeria instantània es feien ressò de l’emotiu discurs i al següent dia no es parlava d’una altra cosa. I no ens hem d’enganyar, que és parles d’això és molt positiu perquè ens dóna visibilitat a les persones amb diversitat funcional. Però això comporta un perill i és que no es pot reduir tot a la visibilitat perquè per si sola aquesta no canvia la nostra situació d’opressió i discriminació que patim en el nostre dia a dia.

Jesús Vidal -amb el seu currículum acadèmic- és una excepció en la comunitat de les persones amb discapacitat, ja que aquest forma part d’un “selectiu” grup de persones el qual tenim una discapacitat severa i per aquest simple motiu el nostre dia a dia no és gens fàcil -hi ha massa barreres mentals i prejudicis sobre nosaltres en la societat actual- i a això li hem de sumar el factor econòmic per poder assolir una vida mig decent. El fet de tenir una disCapacitat severa t’obliga disposar d’un gran poder adquisitiu -o et quedes fora de la societat- per poder afrontar les despeses econòmiques per a les adaptacions necessàries de l’entorn, els serveis de pedagogia, de fisioteràpia i altres teràpies, que no acaben d’estar cobertes per l’administració pública com hauria de ser en una societat avançada. Així que la norma és que una gran part de les persones que formen part d’aquest “selectiu” grup acabem treballant -depenent del tipus de disCapacitat- en un centre especial de treball o per a l’ONCE com venedores de cupons -la qual cosa avui dia no és cap ganga- i no fent d’actor com ell.

Són moltes les persones de la nostra comunitat i són moltes les mares i pares amb filles amb algun tipus de disCapacitat que donaríem el que fos per no patir una disCapacitat o que les nostres filles no la tinguessin. Doncs la cartera de prestacions de la Seguretat Social de l’estat espanyol o la del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya no són prou àmplies i generoses per poder cobrir les nostres necessitats quotidianes -teràpies, suport a l’escola, accessibilitat universal, assistent personal, etc.- vetant d’aquesta manera el que no puguem ser-hi en igualtat de condicions amb la resta dels mortals, reduint dràsticament les nostres oportunitats de formar part d’aquesta societat.

Aquesta societat capitalista té la capacitat de vendre’ns com a heroïnes per desviar l’atenció i no posar els recursos públics necessaris perquè les persones amb disCapacitat formem part de la societat en igualtat de condicions.

És vergonyós que en ple segle XXI la societat segueixi demanant visibilitat per a la nostra comunitat, i que no estigui reclamant a les persones de la classe política que inverteixin en investigació perquè moltes de les patologies que patim tinguin cura i d’aquesta manera sortir d’una societat caritativa per a passar a una de solidària.

President de l’Associació Funcional per la Integració Social (AFIS).