El dia 11 de febrer de 2016 es va celebrar per primera vegada el “Dia Internacional de les Dones i les xiquetes en la Ciència”.  La celebració d’aquesta data es va decidir al 2015 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Amb la distinció d’aquest dia es pretén promoure que, en condicions d’igualtat, les dones i les xiquetes participen en l’educació, la capacitació i la presa de decisions en l’àmbit de la ciència.

Aquesta celebració forma part de l’agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. Concretament, del punt 5 l’objectiu del qual és aconseguir la igualtat entre gèneres a la vegada que apoderar a les dones i a les xiquetes.

Però, quan parlem de ciència a que ens referim?. Si fem una síntesi entre diferents definicions podem dir que ciència són un conjunt de coneixements relatius a una matèria determinada que poden ser verificables i que, aplicant la experimentació i l’observació, podem explicar-ne les seves causes i principis mitjançant la sistematització d’aquests coneixements. Una de les classificacions que s’ha fet de la ciència és: exactes, humanes, naturals i socials segons quin sigui el seu àmbit objecte d’estudi. Una altra pregunta que ens podem formular és: totes elles tenen una mateixa consideració?. La resposta és que no. A mida que han anat passant les dècades hem acabat fen una distinció entre el que han acabat considerant-se ciències de “primera” que serien les exactes i les naturals i les de “segona” que són les humanes i les socials.

Les ciències socials i humanes es considerem “menys ciència” perquè se’ls ha atribuït, des del meu punt de vista de manera equivocada, l’etiqueta de ser menys rigoroses. Si una recerca és més o menys rigorosa té a veure, fonamentalment, amb el mètode que apliquem però si aquest mètode és científic l’argument, per a mi. deixa de tenir sentit.

A aquesta divisió de les ciències també li podem associar una perspectiva de gènere i és en aquest punt en el que han associat aquesta celebració del dia 11 de febrer. Fa uns anys que no només és important promoure vocacions científiques sinó que, a més a més, s’han de promoure les vocacions científiques “femenines” per a poder superar l’escletxa que s’ha produït des de sempre entre les carreres científiques femenines i masculines.

No fa tants anys, de fet no és fins les darreres dècades del segle XIX i primeres del XX, que les dones comencen a accedir a la universitat i en concret a determinades carreres: medicina, arquitectura, enginyeria, … les primeres dones que van tenir la valentia de voler cursar aquests estudis var se sotmeses a un menys teniment, a vegades social però més que res acadèmic, que només van ser capaces de superar-lo les més valentes. Algunes d’elles, per poder finalitzar la seva formació van tenir, fins i tot, que sortir del país.

Per tal de fer-los un petit homenatge en citaré algunes d’elles perquè van ser les pioneres. Dolors Aleu i Riera (1857-1913) acaba els seus estudis de Medicina al 1879 a la Universitat de Barcelona. Martina Castells i Ballespí (1852-1884) fou la primera dona en tenir el títol de doctora, concretament en medicina. Laura Tremosa Bonavia (1937-) és la primera dona enginyera industrial titulada a l’any 1960 a la Universitat Politècnica de Catalunya. Margarita Brender Rubira (1919-2000) es titula com a arquitecta al 1962 a l’Escola Tècnica Superior de Barcelona. Maria Teresa Bonilla Elias (1918-1994) fou la primera dona veterinària de Catalunya que tot i que comença els seus estudis a l’any 1934 a causa de la Gerra Civil no els pot finalitzar fins al l’any 1941.

Tot i que aquestes dones, i a partir de la seva entrada en determinades carreres, les altres que les segueixen comencen a obrir un camí d’accés d’aquestes a tots els estudis superiors la veritat és que actualment encara hi ha determinades carreres feminitzades. Els graus d’infermeria o els d’educació en serien un exemple mentre que en algunes enginyeries la presència femenina és minoritària. Aquesta situació, però, no és pot anar equilibrant només des de la universitat sinó que s’ha de començar a treballar des de menudes. Especialment en l’àmbit del joc. És necessari que les empreses de joguines, els mitjans de comunicació i les famílies comencin a incorporar en els jocs infantils: bomberes, exploradores, enginyeres, astronautes, … només així podrem aconseguir que visquin amb normalitat l’accés a tots els àmbits del saber durant els seu procés formatiu i a continuació, també, al món laboral i professional. Tinguem-ho present i comencem a actuar en aquest sentit i per a fer-ho possible.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.