Explica l’antic testament que Déu va posar a prova a Abraham: agafa al teu fill, al teu únic fill, te’n vas al país de Moria, i allí a la muntanya me l’ofereixes en Holocaust.

Per la fe tot és possible, fins i tot estar dispost a sacrificar el seu únic fill. A la glòria de Déu.

La fe inclou, per descomptat, la confiança en Déu. A Abraham no li va caler sacrificar al fill.

Si es jutgés a Abraham, seria un judici just? Quina l’acusació? Quin resultat?

A Isaac, fill d’Abraham, se’l va lligar, se’l va posar contra la seva voluntat damunt de l’altar, esglaiat va veure com el seu pare aixecava el ganivet, va sentir l’alè de la mort.

Com jutjar aquell horror?

Els que creuen en el Déu d’Abraham ja hi han emes el veredicte. Abraham pare de pobles. Heroi per sempre. Als ulls de la fe, un judici just. Per a un creient no hi ha cap dret, cap patiment,cap acció, cap sacrifici que pugui negar la fe. Ni la vida d’Isaac.

Ara estem parlant d’un estat laic i d’un judici penal. En un estat laic i democràtic cap acte pot estar per damunt dels drets d’Isaac. En nom de cap fe. Isaac no pot ser menystingut, ni segrestat, ni amenaçat de mort. En un estat democràtic cap fe, cap valor pot estar per damunt dels drets dels ciutadans. Ni el poder, ni el mateix estat. Els drets dels ciutadans, els drets humans estan per damunt de tot. Per damunt de la fe, per damunt del poder i per damunt de la sacrosanta unitat de la pàtria.

Si un estat posa per damunt dels drets humans de les minories un valor, una fe, un dogma deixa de ser imparcial i just, i pel que respecta a aquell valor deixa de ser democràtic. Ho hem vist a el llarg de l’història. Amb les dones, amb els negres, amb els homosexuals. Estat denominats democràtics, no ho eren en aquests aspectes. No era possible un judici just amb un negre, amb un homosexual, amb una dona. No era possible ser justos per què un “valor”, “una fe”, estava per damunt dels drets d’aquestes minories. Encara avui ho veiem amb la Manada.

Un judici no s’inicia amb la vista. Abans, molt abans, fins i tot, de la instrucció. Si algú considera que la unitat de la pàtria o altre valor està per damunt dels drets d’Isaac, no hi ha judici. Hi ha sacrifici a l’altar de la unitat.

Per molta aparença de respecte o imparcialitat de l’instructor o del jutge. Si els informes, la investigació es fan a la llum de la fe, del prejudici, o del dogma de la unitat. No hi ha judici. Hi ha sacrifici.

Si els informes els emet una policia militaritzada. On el criteri no és personal sinó jerarquitzat i baix el lema “todo por la patria” No és possible un judici. És una altra cosa.

Si aquests informes constitueixen prova irrefutable i el seu contingut té incorporat el principi de veracitat no hi ha judici. Hi ha altra cosa.

Si el tribunal és un tribunal especial de l’Estat al servei de la unitat de la pàtria, per damunt dels drets Humans dels dissidents. No hi ha judici.

Si jutges, policies, fiscals es creuen amb el deure de salvar la pàtria, la fe, per damunt dels drets de les minories. No hi ha judici. És el cas del “Teniente coronel Tacito” on els seus informes constitueixen prova, és el cas de jutges i fiscals unionistes que amb el dogma de la unitat com criteri dicten sentència.

Són Isaac sacrificats en holocaust a l’altar de la fe.

Abraham i Isaac, tenien una esperança. La fe inclou la confiança amb Déu. Se’n van sortir.

Avui hem escoltat al fiscal i és més dur i amb mes “fe” que VOX.

Que ningú cregui que és possible un judici just. Només cal veure com prejudicis contra les dones donen peu a una sentència injusta en el cas de la Manada.

No hi ha judici just si el presideixen salvapatries.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.