La política és també, i cal dir-ho clar, miserable. Fòbica. Quan crees el teu propi discurs el fas front el discurs d’un altre, i al final acabes creant no només un rival, sinó fins i tot un enemic. I quan això passa un cop i un altre, ja no hi ha volta enrere. I això és, al meu entendre, el que li passa a molta gent d’ERC, respecte al PDeCAT, a la que ni tan sols li reconeix el canvi profund que ha fet, i continua preferint parlar de CiU. I això és allò que els ho passa als ‘convergents’ més històrics i de socarre’l, els pujolistes més vells i passats de moda també, que li tenen jurada a la gent d’ERC i no els poden veure.

Tots els que, d’altra banda, van compartir mítings, agendes, estratègies, despeses i taula (es poden compartir més coses?) quan la campanya de Junts pel Sí, ara de curiós record, però que estaria bé recuperar de les videoteques i hemeroteques, per fer allò que tan bé fa la Sexta de tant en tant i que és: “així es comportaven abans”, i “així es comporten ara”. Certament, la política local, en determinats nivells, sembla ja més una escola de reeducació o de recol·locació, que una política de futurs grans líders estadistes, com també podria ser -si realment hi haguès bon material- un simple regidor i alcalde.

Tristos, molts tristos, els episodis que hem vist aquests dies. Determinats republicans de la Ribera d’Ebre trien gairebé sang pels ulls i mostraven les seves venes marcades, tornant a reunir-se coralment com d’un antic grup de motards es tractés, per pegar canyar de la dura als convergents. Tanmateix, alguns convergents amb llengua de serp responien pegant canya també, amb acidesa i visible odi, mostrant les contradiccions conservacionistes dels republicans (que no volen abocador però si molins eòlics). Clar, entre la Batalla de l’Ebre ( 1 i 2), van passar vuitanta anys però sempre van tindre el mèrit de ser el primer territori del món on ens acusàvem, sentint-nos bé al dir-ho, de “traïdors”.

Definitivament, en veure tot això, m’he dit: vaig a escriure la primera carta als presos polítics, i serà per dir-los que tiro la xapa de “Llibertat presos polítics” al contenidor. Però al contenidor de reciclatge, perquèe si si l’aboco mal segur que algun conseller comarcal d’aquests que comparteixen (aquí sí tots els partits com a ‘germans’), igual em cau alguna sanció, i ja en tinc prou de sancions. Oriol, Carme…, seguiré el judici amb tota l’admiració, pena i sentiment, i desitjaré tots els dies la vostra llibertat com he fet sempre.

Però la manca d’unitat d’acció política fa que ja estiguéssiu condemnats també per l’actuació dels sobiranistes. Tant per l’ació de la ‘Immaculada CUPCepción’; com per l’actuació d’ERC. I pel que a l’espai PDeCAT, que sincerament crec que en molta menor mesura, potser també per contradiccions internes entre ells mateixos, sobretot en aquest últim tram. Però el que està clar és que, vist el panorama, me’n vaig de Maqui por endins, i d’aquí a 15 anys ja m’avisareu, a vore si aquests aprenents de polítics que tenim ara ja han madurat.