Ho recordo com si fos ara. De les coses que més il·lusió em feien, un pessigolleig que durava tota la setmana i que tenia la sort de compartir amb dues de les persones que més estimo. Fos dissabte o diumenge, les hores prèvies eren un ritual. Tan se’n donava els quilòmetres que havíem de fer, el més important era qui comprava el pa i de què fèiem el bocata. Anar-hi suposava matinar de vegades o tornar a la matinada d’altres. Però fent amics, veient una pel·lícula o cantant l’himne les hores passaven volant.
Pensareu que estic nostàlgica, que també. Però potser alguns coincidireu amb mi si dic que anar a veure el futbol al Camp Nou ja no és el que era. Recordo que quan arribàvem amb el meu pare i tota la colla de la penya ja ens saludava tothom. Des del personal dels accessos al veí del seient del costat. Ens preguntàvem per la setmana, la família, que si l’Elefant Blau duraria dos dies o si Nuñez potser una mica més. I també compartíem pastissets i ratafia per allò de fer país.
Uns quants anys després continuo anant al camp, ara ja sense bus perquè visc a Barcelona, amb més mandra si són passades les nou de la nit, sense el meu pare perquè ja se n’ha cansat de tants quilòmetres, amb l’entrepà comprat a l’Illa Diagonal i amb gent al meu voltant desconeguda fent vídeos a cada pilota que toca Messi. En canvi, el Camp Nou és el mateix i al mateix lloc i també hi cap la mateixa gent. Però res és igual. Fins i tot els càntics de la grada d’animació és com si haguéssin perdut l’ànima. Abans era allò de “oh le le le, oh la la, ser del Barça és…” i també “Visca el Barça i Visca Catalunya”.
En aquells temps tot era molt més fàcil. Penjar una pancarta no era cap delicte, portar una estelada tampoc. Ara, mentre es plantegen si ha d’haver-hi política al futbol i ens fan perdre en debats estèrils de samarretes o de reformulacions d’escut, ens deixen fer però poquet. Com allò de sí, però la punteta. O sigui, mostreu banderes espanyoles amb l’escut del Barça o fins i tot símbols feixistes però les pancartes demanant la independència només cinc minutets i recolliu.
Està molt bé això de jugar a les Amèriques, de posar cartells en xinès i de fer expedicions a la zona VIP cada cop que hi ha un tinglado a Barcelona. Però no oblidem que el Barça és un club català, més que un club encara diuen alguns, i ha d’estar a l’alçada del moment que viu el país. I no, no es tracta de fer política. Si un club de futbol llueix de transmetre valors també ha de vetllar per la llibertat d’expressió. Falten gestos. Veurem si arriben abans que ens acabem d’avorrir del tot.