Feia dies que la Berta no dormia bé. Els monstres tornaven a poblar els seus somnis. De petita havia estat una xiqueta poruga i, quan es despertava per les nits cridant mare, un monstre!, un dels seus pares acudia per a calmar-la repetint-li una vegada i una altra tranquil·la, Berta, que els monstres no existeixen. Però, ara ja ni el pare ni la mare hi eren per recitar-li el mantra ni els monstres desapareixien en obrir els ulls.
Tot havia començat un parell d’anys abans, quan el monstre li va fer la primera picada d’ullet. Li havien recomanat una sèrie boníssima titulada El conte de la criada, ambientada en un suposat futur, als Estats Units, on un grup ultraconservador s’havia fet amb el poder. Mentre la veia, enganxada a la pantalla, l’angoixa s’havia anat instal·lant al seu ventre en observar com, a poc a poc, els ciutadans havien anat perdent els seus drets davant de la passivitat d’uns i dels cops ferotges que rebien els que gosaven protestar. Un dia, la protagonista havia anat a pagar amb una targeta que no li funcionava. Amb sorpresa, l’entitat bancària li havia comunicat que el seu compte ja no anava al seu nom sinó al del seu marit i per a qualsevol transacció havia de tenir el seu consentiment. Pocs mesos més tard s’havia convertit en un ésser anul·lat que només servia per a fecundar els fills de la casta poderosa.
Des que havia vist la sèrie, el monstre no parava de rondar la Berta. Es despertava un matí i una violació ja ho no era sinó un abús o una altra dona havia mort brutalment a mans de la seva parella… i, el que més l’indignava: aquells que el dia després d’un salvatge assassinat que havia commogut tota la societat defensaven la presó permanent revisable, l’endemà volien deixar en paper mullat la llei de violència de gènere. Quan trigaran a eliminar el divorci, a obligar que les dones puguin viatjar soles, a impedir que tinguin propietats o a treballar fora de la llar?, es preguntava.
Asseguda a taula amb les seves filles, la petita, a punt de complir els divuit anys i molt motivada per la política, es qüestionava indignada com hi havia dones que votaven formacions que atacaven els seus drets i li insinuava que potser caldria impedir que aquells que tenen idees antidemocràtiques puguin votar, però… qui decidia què era i què no era democràtic? Potser algú decidiria que el vot per a les dones no era democràtic.
Se’n va anar al llit tot esperant trobar, en despertar angoixada, un dels seus pares dient-li tranquil·la, Berta, que els monstres no existeixen, però, per si de cas, abans, havia encarregat un d’aquells barrets de criada, com el del conte, per a ella i per a cada una de les seves filles, no fos cas que s’esgotessin!