Tinc un Euro ergo tinc el poder absolut, a més m’eximeix de tota culpa. Gastar-nos els diners sense pensar on van a parar, és el més fàcil i còmode, però no ens lliura de culpa. M’agradaria dibuixar un mon ideal, on els ciutadans tinguéssim criteri, convicció i ètica. De ser així, seríem sabedors de la responsabilitat que tenim amb un euro a la mà. Algú pot pensar que, per a regular, dictar lleis, dir el que es pot fer ho no, hi ha les Institucions. Si, és així. Son aquestes les que regulen: Qui te dret a la Sanitat Pública, les tasses d’emissions (Co2), on van els beneficies de les compres on-line, els tractats de lliure comerç (actual crisi dels Cítrics a TE), qui paga les taxes per usar les targetes de crèdit, la gestió dels residus, quins productes graben més impostos…Molts cops és difícil, per no dir impossible, ficar normes i lleis que agraden a tothom. També és cert que a vegades no convé i d’altres és podrien espera més. Sigui com sigui, el consumidor (Nosaltres) som els últims de la cadena.

Els consumidors, som els qui estem sols quan hem de prendre la decisió final. Com per exemple; comprar producte Nacional o Europeu vs. Asiàtic, menjar aliments de proximitat vs. ultra-processats, cotxe elèctric vs. dièsel, fer “botellón” vs. consumir a l’establiment, pagar en targeta vs. metàl·lic, comprar on-line aquell article que hem anat a veure a la tenda del barri, pagar sense IVA, etc. Com ja heu pogut intuir, darrera de les respostes sempre està present el “tot poderós Euro”. Aquest pot ser, i desgraciadament moltes vegades és, més important que qualsevol altra cosa al món. Un cop arribat aquest punt, apareix el sentiment de culpa que no agrada a ningú. És llavors quan li donem la culpa al Govern que és més fàcil.

Bé, aquests arguments ens haurien de fer reflexionar cada cop que anem a comprar. Hem de tenir molt clar que; quan ens gastem un Euro decidim qui treballa i qui no. És a dir, si compro articles a Xina dono feina als Xinesos, si compro mandarines procedents de Turquia dono feina al pagès Turc. Us puc assegurar que no tinc res en contra d’aquests països, però tant si compreu fruita d’origen estranger, com un manillar de bicicleta a Xina, no us apiadeu del pobre pagès Català, ni us queixeu de la precarietat salarial, ni de les pensions. Al menys en públic.