De fa potser una dècada, els camps de mandarines i taronges d’Alcanar es queden sovint sense collir. És un dejà-vu que evoca tanta tristesa com la malaltia que ataca els tarongers. De les aproximadament 10.000 hectàrees conreades al municipi, un percentatge gran dels 200.000 tones globals es fan malbé o es llencen. El ja conegut acord de lliure comerç amb els països del sud de l’Àfrica de 2016, curiosament un acord de la Unió Europea per fomentar els drets humans a aquells països meridionals, és un pacte com d’altres en té la UE. A Brussel·les no hi ha cap lobby agrari que paralitze el transport o munte una guerra al centre: ja hem vist aquests dies que obtenen més resultats els armilles grogues francesos o els taxistes de Barcelona que tants manifestos i gestos simbòlics.

La crisi del cítric, com se sap bé a Alcanar, és estructural i ve de temps. Els camps familiars, xicotets, amb producte menut o de mala qualitat, no tenen lloc al mercat. De fa molts anys que qui signa ja ha escrit sobre l’estratègia de mancomunar terrenys o permutar-los, per anar fent camps més grans, i ara caldria afegir-hi la innovació, que podria significar anar convertint el producte canareu a ecològic, per partides municipals (ja que un camp no pot ser ecològic si no ho són els del voltant) i anar girant de manera global cap a un mercat que creix.

La feina estava per fer de fa anys: haver tingut una DO de taronja catalana, tenir una fira del cítric de fa 30 anys, indústria transformadora, dur finques cap a altres cultius (de fet, molts han tornat a l’olivera inicial o planten alvocats). L’estocada africana posa damunt la taula de manera sagnant allò que ja se sap: que no es pot bascular només sobre un sector agrari monocultivista.

Aquesta labor ha d’anar en paral·lel a la demanda de responsabilitats polítiques. Encara que sigue a misses dites. A 2015 l’única pregunta parlamentària a Europa sobre l’acord que aquesta periodista ha pogut trobar la va fer una diputada de Logronyo del Partit Popular, i era sobre el risc que arribessen des de l’Àfrica plagues del cítric o l’olivera. La resposta va ser que no es tenen mesures de control preventives si no és per plagues concretes.

Tot i que Grècia i Itàlia es van mostrar contràries a l’acord lliurecanvista a priori, la jurisprudència de la Unió marca que no acceptar un acord no implica que no l’hages de complir. Així, cal acceptar que l’escenari de globalització no es podrà combatre, anar transformant camps, ampliant-los per permutes, plegar les plantacions malaltes i provar altres cultius, apostar per partides grans de producció ecològica, fer contactes amb el Biomarket de Mercabarna de cara a 2020 i mentrestant, tractors a Brussel·les.

Potser els tarongers que produeixen a Egipte o a Sud-Àfrica van sortir dels vivers d’Alcanar, qui sap. Ara això torna i inunda els mercats de fruita a preu de saldo. Si calia un revulsiu encara més gran per fer canviar el sector, aquesta tristesa ja ha arribat.

About the Author:

Professora de Comunicació a la UAB.