Al nostre país, com a la resta del món desenvolupat, l’esperança de vida està en augment, fruit de la societat del benestar. Aquest fet, és bonic i positiu d’entrada. Però, jo em pregunto com volem passar i viure la darrera etapa del nostre cicle vital? Què ens ofereix la nostra realitat més propera, Catalunya, per a viure-la amb la major dignitat possible?

Aquestes reflexions que faig com a introducció, darrerament jo les tinc molt presents. La raó, és que per la meva feina, tot sovint tinc l’oportunitat de viure i veure contexts i situacions molt contrastades de com el sistema politico-social d’un país s’enfronta a aquesta etapa de la vida. M’explico, he tingut l’oportunitat de visitar sobretot a països del nord d’Europa serveis d’atenció a persones grans, moltes d’elles en situació de deteriorament cognitiu, demències, Alzheimer,… i la veritat és que quan torno a casa nostra i visito els centres del nostre entorn, majoritàriament (sempre hi ha excepcions), m’entristeix, veure la distància que tenim quant a l’atenció que oferim. A l’altre extrem estan països que també he conegut a societats amb menys recursos, especialment a Centreamèrica ( i a molts altres llocs al món deu passar el mateix), i estan en un altre punt.

Per contextualitzar una miqueta i de forma molt resumida, crec hem de ser conscients de la nostra societat actual i com en una generació ha canviat la mirada cap a la persona gran.  Fa uns anys, les dones normalment estaven a casa i tenien cura dels grans de la família i això evidentment tenia coses positives i d’altres pot ser no tant, especialment per a dones que sempre han viscut pendents dels altres. Ara la realitat és que les dones majoritàriament ens hem incorporat al món laboral i estem en una situació molt diferent de les nostres mares. Afegim que les persones que envelleixen , com quan nosaltres envellirem, han tingut una altra vida, amb altres oportunitats, altres vivències i especialment imagino amb unes expectatives diferents per al tancament vital.

Hem de posar-nos “les ulleres ben ajustades” i demanaria que els responsables polítics que haurien de planificar serveis a llarg termini així ho fessin, adaptant-se a la realitat. Pel que jo conec, actualment estan progressant empreses que ofereixen centres per atendre a la persona gran, al fi i al cap , és un negoci fructífer, en augment i que no tindrà mai manca de clientela. El que se és que prevalen molt els criteris econòmics a l’hora d’oferir serveis, i no sempre predomina sobre això la qualitat de l’atenció.

Hauríem de veure que al segle XXI les persones volen, i nosaltres també ho voldrem, ser ateses amb dignitat, com a persones. Les idees estan inventades i a més amb evidències que un pot viure fins al darrer moment com ell vulgui . Per exemple a Holanda, el govern ofereix a domicili tota ajuda i suport per tenir un acompanyament personal i tècnic com cal, però el més interessant és que les persones que han d’anar a un centre no tenen res a veure amb l’oferta que tenim aquí.

Si jo tinc Alzheimer, he perdut la memòria recent, estic desubicat en temps, espai, etc, i em porten a una institució que no té res a veure amb la meva vida i no em mostra cap referent, em desorientaré més, més problemes de conducta i en definitiva… , em deixaré morir abans. Però són meravelloses les experiències que ofereixen a persones que s’han d’institucionalitzar. Es fa en un entorn adaptat a com ha estat la seva vida, com si fos el seu poble de tota la vida. Un lloc on l’ambientació, els serveis, els objectes , els vestuaris, les pel·lícules,…, són com el que jo ells  han viscut. Aquestes iniciatives ara es comencen també a França. Els resultats científics de reducció de fàrmacs per exemple, són espectaculars.

Què esperem a planificar d’una altra manera? Els ho devem als nostres grans, ens ho devem a nosaltres mateixos…