La Universitat, una vegada ha finalitzat el primer curs acadèmic de tots els graus es fa la pregunta de per què hi ha estudiants que abandonen?. En què ens equivoquem quan no aconseguim que tots els estudiants que s’han matriculat continuïn amb el seu procés formatiu. Una dada recent publicada per la URV evidencia que el 17,4% dels estudiants que han començat una carrera l’abandonen. Aquest percentatge s’ha anat incrementant en els darrers anys.

Tot i que quan es va publicar aquesta xifra s’especificaven també algunes possibles causes, a les que em referiré després, voldria compartir una reflexió sobre com i perquè arriba l’estudiantat a les universitats.

Quan em van proposar el tema d’aquesta setmana: l’abandonament a la Universitat, no vaig poder evitar pensar per què jo vaig anar a la Universitat. Vaig poder fer la carrera que tenia pensada?, vaig tenir, en algun moment, la pretensió de deixar-la o de canviar de carrera?.

Primer que res, voldria dir que jo sóc la gran de tres germans, l’única xica, i sóc filla d’un pare i una mare que van anar pocs anys a l’escola i que van aprendre a llegir, a escriure i a fer càlculs bàsics i poca cosa més. La resta han estat autoaprenentatges. Els meus iaios van aprendre a escriure mínimament per poder firmar i a llegir coses bàsiques. Per què faig aquesta aproximació familiar?. La faig per a dir que jo sóc la primera generació que no només té estudis secundaris sinó que arribo a la universitat. Tant jo com els meus pares teniem clar que aquest era un objectiu que s’havia d’assolir fos com fos. A més, des de la perspectiva de la meva mare, era fonamental que jo, l’única xica dels tres germans, tingués uns estudis que em permetessin tenir una bona professió i que em donessin independència econòmica per a ser jo “ama” de la meva vida. Per tant, podem dir que jo vaig arribar a la universitat per convicció meua i del meu entorn.

La següent qüestió és si vaig estudiar el que jo tenia pensat. La resposta és que no. Jo volia fer Magisteri i llavors i havia una prova de coneixements per accedir a aquesta carrera (amb una idea semblant a les actuals PAP- Prova d’Actitud Personal) que no vaig superar. Tot i que havia aprovar la Selectivitat el fet de no superar aquesta prova em va impedir cursar la carrera que jo havia triat. La realitat de l’accés, però, no era tan complexa com ara. En saber que no podia accedir a Magisteri, al dia següent (no hi havia preinscripció), vaig marxar a Tarragona amb la meua amiga Viqui que anava a matricular-se i vaig triar la carrera que més propera em va semblar. Vaig matricular-me per a fer Pedagogia amb la intenció de canviar-me a l’any següent. Després de començar vaig decidir continuar … m’agradava molt el que estava fent.

Tot i que jo no vaig canviar de carrera, amb mi, a classe hi anava un grup gran de gent que aspiraven a fer Medicina i no havien aconseguit plaça. Per poder-se canviar de carrera havien de treure una nota mitja de 9 de primer curs per a que els permetessin canviar-se al curs següent. La major part no van aconseguir-ho i de tots crec que només dues persones van acabar sent metges i moltes d’elles no van acabar cap carrera universitària. Seria un exemple d’abandonament d’estudis per iniciar una carrera que no et motiva com si es tractés d’un tràmit.

He fet aquest relat personal una mica llarg perquè alguns dels arguments que he llegit com a justificació del abandonament (falta de motivació, no aprovar crèdits suficients a primer curs per a poder continuar en aquets estudis o problemes de transport, entre d’altres) em semblen una simplificació de la situació, no sé si dir-li problema, que crec que poc pot ajudar a rebaixar aquesta taxa a la que feia referència al començament de l’article.

Si em centro ara en la realitat actual jo crec que els problemes fonamentals que ocasionen l’abandonament, i que alguns d’ells s’escapen al control de la pròpia Universitat, tenen a veure amb canvis culturals o de context i amb com ha canviat el context social i familiar en els darrers 30 anys (que és el temps que fa que jo era a la Universitat estudiant).

En primer lloc, no tots els estudiants que superen l’ensenyament secundari arriben a la Universitat però a la darrera edició de les PAU (Proves d’Accés a la Universitat) el 94% dels que s’hi van presentar la van superar. És una prova fàcil?, tothom hi arriba molt ben preparat?. Segurament ni una cosa ni l’altra però faig menció  a aquest fet per a evidenciar que aquesta prova no fa realment de filtre. Quasi tots els que s’ho proposen la superen.

La segona qüestió, és que el context familiar ha canviat molt. Fa 30 anys que jo era la primera generació que arribava a la universitat i ara, a classe, ja tinc estudiants que són la tercera generació que arriba a la universitat. Que vol dir això?. Que hem incorporat com un fet normal que s’ha d’arribar a la universitat. Ja no és un fet extraordinari i ja no té el mateix valor.

Jo, vaig poder decidir d’un dia per a l’altre quina carrera faria però ara això no hagués estat possible. La preinscripció és més determinant del que es pensa quan s’ha d’omplir el formulari. No posar en primer lloc allò que ens motiva més o no ser possibilites a l’hora de triar la universitat (s’ha de pensar que les PAU solen baixar un punt la nota de Batxillerat i és pensant en la nota de les PAU que hem de fer la preinscripció). Si es té molt clar quins estudis es volen cursar i es té molt clar, també, que no tenim possibilitats d’entrar a aquesta carrera sempre podem decidir aprofitar l’any per millorar la nota i/o per millorar el nivell d’idiomes abans d’anar a cursar uns estudis que ens desmotivaran més que no ens ensenyaran.

Per últim, si tenim ben decidit quins estudis triar i aquests tenen una normativa de permanència molt dura l’estudiant s’ha de concentrar en aprovar, com a mínim, els crèdits que li exigiran. En aquest sentit, s’ha de ser pràctic.

Fet tot aquest recorregut, i tornant el tema del abandonament, penso que per a que aquesta taxa baixi podem orientar les estratègies de la següent forma. Definir un programa adreçat a les famílies per a que coneguin i valorin la Universitat en la justa mesura. De la mateixa manera que haurien de saber transmetre el valor del coneixement. Fer unes bones campanyes d’acompanyament al procés de preinscripció orientades a donar informació pràctica del que suposa fer cada estudis de grau. Tenir un bon programa d’acollida per als estudiants de primer curs més centrat en les tutories acadèmiques que no en la informació. El més important és ajudar als estudiants a trobar el seu lloc dintre de la institució i a tenir la força i l’empenta suficient per a superar els crèdits de permanència.

I ja per acabar, expressar la meva sorpresa pel fet que hi ha estudiants que manifesten que una de les raons per a l’abandonament es la manca de transports adequats per arribar fins a la Universitat. Tot i ser cert, en el cas de la URV, aquest argument amaga una part important, la major part de les vegades, de manca de motivació per a l’estudi.

Tot i que hi ha moltes estadístiques que evidencien una sobreformació, o sigui que massa gent té més formació de la que requereix el món laboral i professional, de d’aquestes línies voldria convidar: a les famílies a donar el valor que li correspon als estudis i al coneixement, als empleadors a conèixer i reconèixer el valor afegit que aporta a la seva organització una persona ben formada, als futurs estudiants la convicció per mantenir la seva decisió quan a elecció d’estudis i a la societat, en general, la necessitat de reconèixer que més coneixement és riquesa i més riquesa millor i més qualitat de vida.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.