L’aigua és vida. Quantes vegades hem escoltat aquesta frase ? A molts ens pot sonar a una mena d’eslògan cridat en múltiples manifestacions. Però si fem l’exercici de parar-nos a pensar en el significat que veritablement hi ha al darrera d’aquestes tres paraules, ens adonarem que contenen tota una filosofia de vida. Fins i tot podríem dir que amaga una experiència vital que a base del coneixement i de la necessitat va fer que els nostres avantpassats -sempre savis- la dotessin de contingut. Ens explicarem.

Penseu, per exemple, en un tros de garriga seca o la falda d’una muntanya, cara a sol, que havia de ser part del manteniment d’un vell pagès i de la seva família, posem per cas fa cent anys. Aquelles petites finques on s’havien de fer marges fins dalt de tot, per poder conrear dos miserables oliveres i potser algun garrofer. Encara avui en dia ens impressiona veure aquells brancals fins dalt de tot i l’esforç d’aquells homes per no perdre ni un sol pam de la mísera terra que treballava. Doncs bé, el primer en que s’havia de pensar era en intentar portar aigua. No només per als conreus sinó per al mateix pagès, per al seu gos o per al matxo, indispensable per tirar endavant la petita explotació familiar. I per això aquell pagès va mirar de fer-se un cocó en una llosa de roca , per recollir fins l’última gota de l’aigua de pluja i de les rosades. La mateixa vegetació ja li marcava l’indret més apropiat per fer-lo. I possiblement un cop tallat el cocó, el va engrandir amb unes parets ben lluïdes per dintre i el va protegir amb una petita cabana de pedra en sec, de manera que pogués emmagatzemar una major quantitat de litres del preuat líquid. I potser amb el temps s’acabaria fent una cisterna o un aljub.

I un cop ja tenia l’aigua se sentia afortunat. Ja podia regar – de tant en tant- aquelles dos oliveres que tenia a l’últim brancal. I podia donar de veure al matxo i al gos. O refrescar-se ell mateix en les dures jornades de feina de l’estiu. I amb aquella aigua i una piqueta de pedra, potser podria caçar algun conill i algun tord per complementar la seva dieta. Inclús podria fer pensaments de construir un petit corral per a un parell de cabres o ovelles. I una petita cabana de pedra en sec, per refugiar-se en cas de tronada i poder salvar les quatre eines del camp o un parell de sacs de garrofes. I si tot li anava bé, potser algun dia, arribaria a construir-se una caseta, sense cap pretensió, humil i senzilla, però pràctica i amb condicions per a tota la família.

Tot això el nostre pagès s’ho podria fer en base a guardar i canalitzar els escorrentius d’aigua en aquella primera cisterna que va decidir fer al costat de la llosa de pedra d’un brancal de la seva finca. D’altra manera, sense ni una gota d’aigua, ja s’ho podia treure del cap. Efectivament aquella aigua li era indispensable. Per als conreus i les plantes remeieres, per als animals domèstics i per als animals feréstecs del camp, per a ell mateix i per a la seva família. El nostre pagès sabia que efectivament l’aigua és vida.

El que no hagués pogut imaginar aquell home és que el net del seu rebesnet, pensaria que tot allò era misèria i que no tenia cap mena de valor. I així el descendent del pagès es faria un gran pou per poder omplir una gran piscina de milers de litres i prendre el bany quatre caps de setmana a l’any. Convertiria la petita barraca de pedra en sec i el corral en un gran magatzem per tancar el car tot terreny. La humil caseta amb el foc a terra seria substituïda per un xalet impressionant amb totes les comoditats que permet la vida moderna. I que arrancaria tots els garrofers i la meitat d’oliveres per poder fer una explanada i una terrassa per poder dinar la paella dels diumenges a la fresca de l’ombra del porxo. I en base a la seva experiència, el que tampoc no hagués pogut imaginar mai el nostre pagès és que el net del seu rebesnet, no entengués el significat profund de tres simples paraules: “l’aigua és vida”. Com ho ha d’entendre ?  Tan fàcil com és obrir l’aixeta i que comenci a rajar.