Retinc dos notícies de final de 2018. Primera: “L’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre tramita el permís d’obres per construir un dipòsit de residus industrials no perillosos”. I segona: “Llum verda a la moció per evitar la massificació eòlica a la Terra Alta”. Les dos notícies, al meu entendre, ens parlen del mateix, si fa o no fa: que més enllà d’aferrar-nos al discurs –potser  cert, però simplificador– que les terres de l’Ebre son l’abocador i l’ase dels cops de Catalunya i que ja hi tornem a ser, allò que cal en el món rural d’aquest país és que ens comencem a prendre seriosament què volem ser quan siguem grans. I que cal que ho fem perfectament conscients, a aquestes alçades del segle XXI, que el manà que cau del cel regalat, com els sopars de duro, són coses que només passen a la Bíblia, que és un relat fantàstic.

Ben mirat, no es tracta només que els de poble decidim què volem fer amb les nostres vides i com ens agradaria viure-les, sinó que seria d’agrair que, en aquest país, el Govern també iniciés una certa reflexió sobre quin paper ha de jugar el mon rural i quines polítiques s’hi poden dur a terme, en el benentès que ara mateix no hi ha pla i en el supòsit que convertir el sud de Catalunya en la cambra dels mal endreços no figura en cap full de ruta. Ens cal perquè no l’hem tingut mai i perquè a Catalunya, com a Espanya, mal que ens pesi, el mon rural ha estat un lloc del qual se’t convidava a fugir, cames ajudeu-me, tan aviat com treies un “suficient” al butlletí escolar, sota la premissa que quedar-se al poble equivalia a convertir-se en un desgraciat cum laude. I ens cal perquè, tampoc no ens enganyem, la societat és cada cop més urbana i sinó ens qüestionem nosaltres que volem ser de grans, altres ens faran la feina, com fins ara, i ho faran escombrant cap a casa (seva).

Com és lògic, però, aquesta reflexió sobre el futur del mon rural no és fàcil de fer, i encara es complica més en aquells llocs, com és el cas de Ribarroja d’Ebre, on existeix una certa cultura i tradició industrial. Però tampoc no ens enganyem: decidir què volem ser quan siguem grans i què n’hem de fotre dels pobles tampoc no resulta fàcil, avui dia, enlloc del món rural, entre d’altres coses perquè el despoblament és una realitat quotidiana i tangible en la gran majoria de poblacions i perquè fer bullir l’olla requereix de déu, ajuda i fins i tot alguna cosa més en bona part del sector primari.

Vull dir, ras i curt, que, en cas de necessitat, les temptacions son més poderoses i que quan tens gana l’entrepà més petit pot semblar-te una barra de quilo farcida de pernil salat del bo. Toca definir un model de desenvolupament rural que tingui sentit però que alhora, si és possible, també pugui sostenir-se econòmicament, amb la qual cosa les temptacions deixen de ser tan atractives, passen a ser prescindibles.

Però vull dir també que el debat és seriós i d’una gran transcendència. És una qüestió de país, raó d’Estat. D’aquí que calguin, al meu entendre, alguna cosa més que declaracions grandiloqüents i una rastellera de protestes (que sempre fan servei) cada cop que ens en passa alguna de grossa. Repensar el mon rural és, des d’aquest punt de vista, una obligació col·lectiva que requereix d’atenció permanent, d’estar més amatent a la realitat que als discursos. Un deure de país que no s’aconsegueix en un parell de dies ni amb mil-i-una etiquetes goloses i reconeixements teòrics als quals tothom s’’hi apunta perquè toca, simplement, com si fossin receptes miraculoses. Un canvi de perspectiva que ens interpel·la als que som de poble, i als que no ho son, als de dins i als de fora. Què i com ha de ser el mon rural és ara en procés de redefinició, o així ho veig jo, almenys, i els de poble hem de fer sentir la nostra veu. La partida és en joc, i no s’acaba mai.

Autor:

Periodista.
Eleccions Municipals 2019 - Terres de l'Ebre