Estem vivint un segon Nadal amb preses i presos polítics. A Espanya això no és nou. Mentiria si digués que no fa anys que tenim preses polítiques. Les que portem temps de lluita al carrer, la que s’anomena dissidència, fa dècades que patim la repressió. Multes, identificacions i, fins i tot, presó. No faré un llistat de represaliades per un règim que té una línia contínua directa amb el feixisme de Franco. No cal. A hores d’ara ja quasi totdon i tothom sap que vivim sota un règim, el règim, autoritari i amb moltes mancances democràtiques. Haver viscut molts anys a un país nòrdic em fa veure encara més aquests dèficits de llibertat que patim cada dia.

Però per què existeixen les presons? Fa uns dies em van passar un àudio de RAC 1, titulat ‘No hi ha dret’. Allà Jofre Llombart comparava les nostres preses amb els delinqüents de la manada i com ells passarien el Nadal en llibertat mentre que les nostres representants polítiques estarien privades d’aquesta. I, justament això, és el que ens diu que les presons no són fetes ni pensades per reparar danys, fer justícia o donar una segona oportunitat a les persones que han delinquit sota el nom de reinserció. De fet, sobre la reinserció cal dir que hi ha pocs països que se la prenguin seriosament.

No, les presons són fetes per atemorir les persones “decents”, les que tenen certa creença de llibertat. Així, els súbdits, nosaltres, per por, evitarem fer grans revolucions i, atemorides com estarem d’anar a parar a un forat de no temps no lloc on ens oblidaran, callarem i ens quedarem mirant la televisió o jugant al ‘candy crush’. No direm que tenim por, direm que és seny. Caurem de genolls, lloarem l’ordre i la pulcritud i criticarem els que lluiten al carrer o les carreteres per millorar els nostres drets o, si més no, per evitar que ens els prenguin tots. Farem el que calgui per defugir el calabós! Les presons són això, el “coco” dels infants, “l’habitació de les rates”, “l’home del sac”, la por. Les presons i la repressió estan fetes pels que hi som fora, per atemorir-nos, per crear-nos el nostre propi Panòptic de Foucault, és a dir, la creença d’un ull que tothora ens vigila i, així, ens acabem vigilant a nosaltres mateixes.

Però què passa si no tenim por? Què passa si no ens volem oblidar de les nostres preses? Fa un any que cada matí el nostre país es lleva amb llaços grocs que ens recorden les preses i la nostra proclamada República. Cada setmana anem davant les presons i saludem, com el Joan Bonanit, les nostres polítiques. Allà organitzem concerts, xerrades, cantades, etc. A Tortosa tots els dilluns, plogui o faci vent, hi som, acompanyades del saxo, per a elles i, quan venen polítics representants del Règim sortim al carrer i paralitzem el centre de Barcelona. Avui, a més, molts reis i reines d’imaginació llegiran cartes d’infant recordant-se dels qui injustament són a Puig de les Basses, Lledoners o Mas Enric. Perquè resulta que ja no tenim por i, com deia l’Ovidi Montllor, ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…

Eleccions Municipals 2019 - Terres de l'Ebre