Cada cop que hi ha festes, mares i pares fan mans i mànigues per organitzar la vida familiar, i Nadal no haurà estat una excepció. Tot i el que s’ha avançat en benestar social i en mesures per a la igualtat de gènere en els darrers decennis, la generació de possibles progenitors encara joves posposa o abandona la reproducció: salaris justos, poca ajuda estatal, insuficients escoles bressol a les capitals, baixes de maternitat i paternitat curtes i encara escassa igualtat de gènere dibuixen un panorama on, de manera global, la natalitat recula sense fre. Però també una cultura del temps i del treball que no ajuda.

De cada parella catalana neixen 1,3 fills, i segurament sense el pes de la immigració aquesta mitjana seria negativa. No cal fer gaires números per a veure que la societat envelleix a un ritme quasi proporcional a l’escurada de la bossa de les pensions que va fer el govern del PP de Rajoy, tota una contradicció.

Veient les dades de l’OCDE publicades al març, està clar que no és una qüestió de temps: l’Estat espanyol és el quart per davant en què conciliar la vida familiar i laboral és més fàcil, per hores treballades. Però aquestes hores xoquen amb la falta d’escoles de 0 a 3 anys i amb uns preus no aptes per a pares mileuristes. A Barcelona el 50% de xiquets es queden sense, ja que les 300 escoles bressol tant públiques com privades que hi ha no donen l’abast, i fan falta 500 euros al mes de mitjana per a pagar-ne una de privada.

Les baixes de maternitat estan en la línia dels altres països mediterranis, 4 mesos per a la mare, però lluny dels 6 que recomana l’OMS o de l’any que atorguen el Regne Unit o Noruega. Amb 4 mesos, els tres primers sobrevius i el quart intentes organitzar la vida a partir d’aleshores: res que permeti una criança tranquil·la o alletar fins als 2 anys com també proposa l’OMS.

Una reforma horària global, que concentrés les jornades laborals, permetés més teletreball i acomodés els horaris a la dedicació a la família, tant d’homes com de dones, canviaria en part la situació, fent-la menys dependent dels ingressos i del suport familiar, quan aquest existeix. El pacte a què es va arribar per a la reforma horària a 2017 a Catalunya deu ser a un calaix, igual que els seus signants són a la presó i a l’exili. Les proves per compassar horaris escolars, laboral i de lleure hi són, però encara faltaria acomodar el prime-time televisiu… i la implicació masculina a la cura de llar i fills.

Així, mentre d’una banda l’OCDE recomana Espanya que enfortesca les polítiques familiars i de l’altra l’FMI alça la bandera per limitar els sous i apujar impostos, no sembla que hi hage alternatives a una societat envellida i amb poca canalla. I tal com estan les coses a Catalunya, la normalitat institucional, el diàleg entre implicats i els recursos necessaris per fer uns horaris més racionals i saludables per permetin criar els fills, no hi són. Un altre retard a tantes lleis catalanes que han quedat escapçades.