És difícil, impossible expressar l’estat d’ànim que em provoca l’espectacle polític al qual assistim i en el que per activa o passiva participem. Em venen al cap dues paraules. Nàusea i perplexitat. Un: “No pot ser veritat”.

És veritat. Està passant. Sé que la veritat té diverses lectures i valoracions. Pensava, però, que la distorsió dels fets i les paraules tenien un límit, un límit subjectiu establert per la consciència col·lectiva, enemiga teòrica de la manipulació barroera. Un límit objectiu dels propis fets. Un fet, era un fet i allò que no ha passat no ha passat.

El dret a la informació, la transparència havien de garantir un suposat dret a la veritat, a veritats parcials però comprovables. Tot era i és discutible, menys els fets. Doncs no.

He vist, hem vist i escoltat coses que contradiuen els fets. Però es discuteixen els fets no els discursos, ni els relats. Els fets no importen.

Hem vist com un ministre, acusava un diputat d’escopir-lo. He vist les imatges, hem vist les imatges, pel dret i del revés. El fet és que ningú va escopir ningú. Pocs dies després un suposat líder denunciava que els independentistes havien escopit i humiliat als símbols d’Espanya i als espanyols. Quina nàusea.

Avui, he escoltat com un senyor fiscal afirmava, per justificar l’acusació i la competència del Tribunal Suprem que a Catalunya es va fer una declaració d’independència. Veritat. Que s’havia publicat al DOGC. Mentida. Mai es va publicar al DOGC, ni es va arriar la bandera, ni… ni. Només cal mirar el DOGC. Una veritat objectiva i transcendental. Resolta amb una mentida, perquè si no l’acusació, no s’aguanta. Un fiscal mentint en contra prova. Perplexitat.

He vist com a França els armilles grocs ocupaven el carrer. Una protesta alguns moments violenta, com moltes allà i aquí. Fins i tot demanaven, exigien, canvis constitucionals importants. Ningú ha parlat de rebel·lió. Tenien dret a la protesta, a la manifestació. Veritat.

He vist les manifestacions arreu Catalunya, i no he vist violència. Perdoneu, menteixo, he vist tensió propera a la violència quan els taxistes. He vist violència de l’extrema dreta i alguna bretolada aïllada.

Ni els Jordis, ni ningú han cridat a la violència. La gent presumia de civisme, ni un paper al terra, els somriures.

La veritat, el significat de les paraules no importen. Necessiten suspendre el dret a la veritat. Necessiten l’escopinada, la publicació al DOGC, la violència per a construir un relat, perquè creuen fermament que la unitat d’Espanya està per damunt de la veritat i dels drets. Els fets han deixat de ser fets i per tant han deixat de ser indiscutibles. El únic indiscutible és la Unitat d’Espanya i la interpretació interessada de la Constitució.

No els hi donem, no els hi donem l’escopinada, la publicació al DOGC, ni cap violència. Ho necessiten, ho volen. Ho busquen. Donem-los intel·ligència emocional col·lectiva. Substituïm la nàusea i la perplexitat per fermesa i civisme. Reivindiquem el nom de les coses, el dret a la protesta, el dret a la manifestació, el rebuig a la intolerància i a l’incivisme.

Mentre escric, un líder inconscient, diu que el President vol la guerra civil. Nàusea, perplexitat.

Daniel Innerarity cita un personatge de Goethe “De lo que uno es, son los otros quienes tienen la culpa”. Innerarity, senyala que aquesta convicció no explica res però ho permet tot. Oposa els “nostres” contra “ellos”. Dona legitimitat a l’Estat per a la repressió. Ara fins i tot l’extrema dreta es culpa de Catalunya. Ells tenen un relat. Ho busquen.

Enfront de la mentida, enfront de la nàusea i la perplexitat tenim la intel·ligència emocional demostrada. La fermesa i el civisme… I la força dels fets. Reivindiquem el dret a la veritat.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.