Pot ser que, en una gala de lliurament d’importants premis, els premis i les persones premiades no siguen el més important? Pot ser que el protagonisme acabe tenint-lo algú que no és a la sala i que no ha presentat cap obra ni tan sols ha format part de cap jurat?

En seixanta-sis de les seixanta-vuit edicions de la Nit se Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes, el protagonisme l’han tingut les persones premiades i les obres guanyadores. Però l’any passat, i sobretot enguany, no. Ni Jordi Cabré, Premi Sant Jordi de novel·la, ni Carles Rebassa, Premi Carles Riba de poesia, ni Víctor García Tur, Premi Mercè Rodoreda de contes, ni Maite Carranza, Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, ni Núria Franquet, Premi Josep M. Folch i Torres de literatura infantil, ni Pertti Pesonen, Premi Internacional Joan B. Cendrós, ni Jaume Roures i Tatxo Benet, Premi Muriel Casals de comunicació, van aconseguir ser els protagonistes al Palau Firal de Sabadell. Ni ho van pretendre: de fet cadascun i cadascuna d’ells i elles, i també cada representant institucional, van aprofitar els seus instants de glòria davant del micròfon per a reivindicar la situació dels que estan en presó o a l’exili per haver impulsat la participació democràtica i, en definitiva, la llibertat d’expressió.

Com pot ser “normal” un acte organitzat per Òmnium Cultural, que té el seu president a la presó des de fa catorze mesos i ningú sap ben bé per quin motiu? Com pot ser “normal” un acte de país, de difusió cultural en llengua catalana, quan tenim persones sortides del poble perseguides per donar veu al poble? En estos moments, en qualsevol acte on participa gent amb un cert criteri ètic no hi ha res més important que les persones, una per una, que estan patint presó o exili de la forma més injusta i venjativa que hom es puga imaginar. Només la gent i el camí cap al protagonisme rotund de la gent s’hi poden equiparar: gent i objectiu que acaben sent una mateixa cosa (“nosaltres som el somni”, deia Muriel Casals”), perquè, a fi de comptes, el que pretenen el homes i les dones que tenim a la presó i a l’exili, i una gran majoria dels qui vivim en este país, és una societat més justa, més culta i més lliure.

En realitat, tots i totes som en una presó, fins i tot els qui no s’ho pensen, perquè s’està laminant la democràcia un dia sí i l’altre també. Per tant, mentre això no canvie, no podem defallir: cada acte col·lectiu ha de ser una reivindicació de la llibertat. Sort tenim que, com diu Jordi Cuixart, “mai no podran empresonar les idees”. I que la literatura i les arts -la cultura, al cap i a la fi- ens fan més lliures.