He de confessar que soc un apassionat del senderisme. Fa anys que m’agrada recórrer camins, senders i corriols a la recerca de llocs d’interès natural, de vistes espectaculars o de vestigis dels nostres avantpassats. De gaudir de la fauna i la flora, dels arbres i dels arbustos. Dels cingles, els avencs i les coves o de les capricioses formacions de les roques. Per a mi no es tracta de córrer o intentar fer un recorregut amb el menor temps possible. Es tracta d’assaborir el terreny que trepitges en tota la intensitat possible.

Per sort a les nostres terres disposem de molts d’espais per poder fer aquesta activitat. I cada cop és més la gent que s’hi dedica. La serra del Montsià, la serra de Godall i la serrera de Freginals a la comarca del Montsià; Els majestuosos Ports, les serres de Cardó i del Boix o la serra de Paüls al Baix Ebre; La serra de la Torre, les de Cavalls i Pàndols o la Serra dels Corrals a la Terra Alta; les serralades prelitorals que travessen i encerclen la comarca de la Ribera d’Ebre, com la de Llaberia, les muntanyes de Tivissa o la Punta del Montblanquet de Dalt, entre Flix i la Palma d’Ebre, entre d’altres. Podríem, sí, fer una llarga llista dels molts indrets que disposem per practicar aquest saludable exercici. No de bades el nostre territori fou catalogat com a Reserva del Biosfera fa uns anys. Cada sortida sempre és una novetat. Bé sigui perquè és un paratge que visites per primera vegada, perquè has realitzat un itinerari diferent, per l’època de l’any o perquè canvia la llum segons l’hora del dia en que hi vas. No hi ha dos sortides iguals.

El que no deixa de ser sempre igual és l’admiració i la sorpresa que em causa veure algunes de les impressionants obres que els nostres iaios ens van deixar sense pretendre-ho. Elements que en el seu dia a dia els feien subsistir a dures penes i que ara per a nosaltres són elements patrimonials de primer ordre. Em refereixo a cabanes i casetes de pedra en sec, a cocons, cisternes i aljubs expertament dissenyats per aprofitar els escorrentius de l’aigua, a corrals i corralisses dalt de cingles inversemblants, a quilòmetres i quilòmetres de marges, fins dalt del tot, per aprofitar, encara que sigui per una sola olivera, cada brancal d’aquells miserables trossos de terra. Quant de treball, quant d’esforç i sacrifici per a treure un minso rendiment a cada parcel·la. Si ara els vells aixequessin el cap …

Fa unes setmanes em van alegrar particularment dos reconeixements que prestigiosos organismes internacionals han fet a les nostres terres. El primer motiu de joia fou la declaració de l’art de la pedra en sec com a Patrimoni Cultural Immaterial per part de la UNESCO. El segon fou el de les oliveres mil·lenàries del territori del Sénia com a sistema important del Patrimoni Agrícola Mundial de la FAO.

I tot això mentre en l’actualitat continuem coneixent notícies que s’ha malmès – aquí o allà- algun d’aquests elements. S’excaven muntanyes senceres, es desfan marges que destorben, s’arrenquen cocons que es veuen obsolets, es transformen desenes de jornals de finques o s’urbanitzen centenars d’hectàrees per a segones residencies o complexos lúdics. Per no parlar del degoteig d’arbres mil·lenaris que en góndoles de camions emprenen un llarg viatge sense retorn per a guarnir algun luxós jardí.

Quan ens arriben distincions com les que abans he citat, en un excés de patriotisme ebrenc i emportats pel cofoisme, sovint diem o sentim expressions de l’estil: “som privilegiats de viure aquí”, “no sabem lo que tenim”, “que més voldrien tenir-ho en altres indrets” … Potser arribarà el moment, com feia la cançó de Serrat, que preguntarem al nostre pare que se n’ha fet de tot allò que teníem i que davant dels nostres ulls s’ha perdut. El fàcil en aquests casos, és demanar a les administracions, començant per la local i acabant per l’Europea, que posin les normes, les mesures i els recursos suficients per tal de protegir, conservar i difondre degudament tot aquest patrimoni. Segurament ha de ser així. Però també hem de ser conscients que ha de començar per cadascú de natros i que hem de ser els primers en respectar, valorar i defensar allò que els nostres avantpassats i la Natura ens han llegat. Quan anem a la muntanya mirem de causar el menor impacte possible. No desfer marges en pujar amb les botes; no rodar amb la bici, la moto o el  tot terreny per fora dels llocs que la lògica imposa; ni deixar plàstics i brossa pel terra o en un recolze del camí; no aprofitar els cabirons d’una antiga caseta assolada per a fer llenya; apujar el volum del nostre telèfon per escoltar reggaeton durant l’excursió que fem amb els amics i amigues i parlar-nos a crits. No embrutar pous, basses i fonts tirant-hi alguna cosa. O trencar, per caprici, algun arbre o matoll amb un cop de pal …

Al llarg de milions d’anys la natura ha anat configurant aquest paisatge. Al llarg dels segles els homes i les dones que ens han precedit s’han deixat la pell (i la vida) per deixar-nos el seu llegat. Els premis i distincions ens arriben gràcies a ells. I cal ser agraïts.

About the Author:

Historiador i novel·lista