La història mai es repeteix, però sí que condiciona el futur, en tots els aspectes de les nostres vides. En la política també. La situació actual a Catalunya, Espanya i Europa té semblances amb la de fa gairebé cent anys, quan a Catalunya (i Espanya) el moviment republicà progressista estava creixent mentres que a parts importants d’Europa el feixisme també ho feia. Ara ens passa lo mateix, els catalans sempre anem contracorrent. A Europa (i a Espanya) el feixisme retorna amb aires renovats, i queden pocs reductes on la corrent dominant de la política és la lluita per més llibertats i més drets individuals i col·lectius (Catalunya, Escòcia, Grècia?). I tinc la sensació que novament (i no per casualitat), Catalunya i Barcelona (en particular) tornaran a ser capdavanter a nivell mundial en la lluita per aturar el totalitarisme, com ho va ser al anys trenta del segle passat. Si la política espanyola segueix l’espiral autodestructiva (i ho farà), i la dreta guanya les properes eleccions (o les següents), el primer que faran és aplicar un 155 dur i indefinit, és a dir una dictadura amb totes les de la llei. I els carrers de Barcelona tornaran a ser el terreny de lluita entre la llibertat i l’opressió. Podria passar en qualsevol altre lloc, però em sembla que passarà a Barcelona. No serà ni París, ni Budapest, ni Roma, ni Viena. Ho podrien ser, les condicions hi són, però em sembla que la societat Europea està adormida (i poruga) i no reacciona davant el creixement del feixisme. Nosaltres sí que reaccionarem. No fer-ho seria renunciar a la llibertat.