Ara fa unes setmanes vaig assistir a un acte del més alt nivell acadèmic a la Universitat Rovira i Virgili: la graduació de nous doctors en diferents àmbits de la Ciència i les Humanitats i el lliurament dels Premis extraordinaris de Doctorat. Com és habitual en aquests esdeveniments van intervenir diferents responsables de la institució i una convidada de rellevància, els quals van lloar la tasca portada a terme pels protagonistes i la dels que hi han contribuït.
Cal destacar l’apassionada defensa que van fer les dues dones de la taula de personalitats sobre l’important increment de la presència del sexe femení entre els més ben formats —cal dir que en aquesta promoció érem bastant més de la meitat, amb una bona representació de les Terres de l’Ebre— i entre els que accedeixen a llocs de treball de direcció, terreny on encara ens queda molt camí per a recórrer degut a les barreres socials que no acaben de caure.
En acabar l’acte, tots ens vam posar dempeus per escoltar —i alguns entonar— el que es considera l’himne de les universitats: Gaudeamus igitur. Com que la lletra és en llatí, mentre el llegia, vaig sentir la curiositat de conèixer què diu, tot i que en alguns fragment es podia intuir perfectament. Es tracta d’un cant sobre la brevetat de la vida, un tòpic literari freqüent a l’Edat Mitjana i el Renaixement. El sorprenent va ser descobrir, en la versió llarga, algunes estrofes que actualment considerem políticament incorrectes: Visca les donzelles, fàcils i formoses. Visca les mullers tendres i amables, bones i treballadores. I, evidentment, només tenen cabuda els estudiants en masculí.
Com es pot imaginar aquesta estrofa ha quedat obviada en les versions més modernes, però m’ha portat a pensar que, molt sovint, cantem, repetim o ens embolcallem amb símbols sense saber ni conèixer el seu significat ni el seu origen. I si no, recordem quant jovent omple estadis seguint els concerts d’estrelles actuals amb cançons carregades de lletres masclistes o de violència de gènere. Molts d’aquests joves —i no tant joves—, en preguntar-los, asseguren ser conscients d’allò que canten, però no els importa perquè els agrada la música. O fixem-nos en tots aquells que enarboren símbols perquè estan de moda entre els seus amics o per a portar la contrària als adults, sense saber què hi ha al darrera.
Potser la societat no ha canviat tant. Ens caldrà cantar menys i pensar més.