Fa unes setmanes l’Ajuntament d’Amposta va presentar un projecte per tal de fer visitables les restes de la torre de Sant Joan, consolidar-la i endreçar l’espai annex. No conec els detalls del projecte, més enllà d’alguns dibuixos que s’han publicat als mitjans de comunicació. No obstant, crec que qualsevol intervenció en la millora, recuperació i posada en relleu del nostre patrimoni és motiu de felicitació. Situada a la part més interna de la badia dels Alfacs, uns quants metres dintre del mar, la Torre de Sant Joan de Bolitx és ben visible des de la mateixa carretera que baixa del Poblenou del Delta. Les seves restes, contundents i fortes, ressalten en mig de la horitzontalitat de la línia de costa deltaica i dels quadres d’arròs que arriben pràcticament fins a la mar. Justament, l’estació de bombament, els quadres l’arròs i la mar fan que accedir-hi per terra sigui complicat. Un petit camí de pedres i còdols des de la riba -visible en marees baixes- les garbes de les salines al fons i una extraordinària panoràmica de la gran badia i de la serralada del Montsià, confereixen a l’indret un aire especial, romàntic i recollit, que coneixen perfectament les desenes de flamencs i altres aus aquàtiques que s’arreceren en les aigües poc profundes que donen als seus quatre murs.

La torre de Sant Joan, era una de les 4 fortificacions que es van projectar durant la segona meitat del segle XVI, durant la monarquia de Felip II, per tal de fortificar i protegir el port natural dels Alfacs. Des de la seva entrada en funcionament a finals del segle XV, els Alfacs va ser un niu de pirates i corsaris de tota condició i nacionalitat. Però durant el segle XVI, era especialment intensa l’activitat dels temibles pirates sarraïns del nord d’Àfrica. Així doncs, l’enginyer que planificava les fortificacions del monarca, Giovanni Battista Antonelli, va disposar que a l’actual zona d’Alcanar Platja, al costat de les fonts de Sant Pere, es bastís la torre del Codonyol. En contraposició a ella, a la mateixa punta de l’Aluet, la torre de Sant Cristòfol. Aquestes dos havien de protegir la bocana del port. I més a l’interior per a donar cobertura als vaixells que poguessin estar operant als Alfacs, va projectar la torre del Carregador i la de Sant Joan.

Les dos primeres en construir-se foren la del Codonyol i la de Sant Joan, aquesta darrera projectada pel valencià Lluís Escrivà. Els treballs van iniciar-se pels volts del 1570. Tot i els molts problemes que van anar sorgint en tots dos casos, són les dos úniques del projecte inicial que van finalitzar-se allà cap el 1580. La de Sant Cristòfol a la punta de l’Aluet, peça clau per al tancament de la badia, va sofrir un atac de galeres nord-africanes quan estava en plena construcció. Segons la documentació s’havien aixecat uns 20 pams dels murs i s’havien finalitzat les travesses. L’atac va suposar la destrucció de tot lo que s’havia construït a més de la mort d’uns quants obrers i treballadors de l’obra. Després de diversos intents infructuosos d’emprendre novament les obres es van donar definitivament per suspeses, sembla ser per manca de finançament. Finalment, pel que respecta a la torre del carregador, ni tan sols es va iniciar l’obra. D’aquesta manera, amb només dos torres, les de més a terra, el projecte de fortificació quedava coix i els possibles vaixells enemics només havien de tenir cura de no apropar-se molt i quedar fora de l’abast dels canons de les fortificacions del Codonyol i de Sant Joan. Totes dos torres van estar en servei fins al segle XIX; durant la guerra del Francès van ser pràcticament destruïdes.

La Torre de Sant Joan de Bolitx era de grans dimensions. Més que una torre devia semblar un petit castell. Disposava de diverses peces d’artilleria i tenia una guarnició estable d’uns 20 soldats i capellà fix. La dotació d’homes s’incrementava notablement depenent del conflicte de torn. Al seu voltant es concentraven totes les mercaderies que es traginaven a través del port i sembla que s’alçaven algunes barraques de pescadors.

Als anys cinquanta del segle XX bona part dels grans carreus de pedra es van fer servir per a la construcció de les cases del nucli de colonització que es va batejar amb el nom de Villafranco del Delta. Conten que pels seus voltants també s’han trobat nombroses bales de canó.