Hi ha una frase del periodista Iñigo S. Ugarte, molt lacònica, il·lustrativa de qui és en realitat el president de la cara de color taronja: “Trump, tetas, culos, sexo, e-mails, hackers, espías rusos, filtraciones… the whole enchilada. Un reality en prime time”.

Però, ara com ara, crec que, si no és pagant, no es menja un torrat. Durant anys ha fet ostentació de la seva particular guerra del Vietnam al llit, però ja es veu d’una hora lluny que amb la seua dona Melania no hi ha gaire feeling.

Com diu una amiga meua, per a gitar-te amb segons qui, val més que et passe el Talgo per damunt… Però, també és veritat que, amb molts diners pel mig, n’hi ha que s’hi presten. Per això passa el que passa, també.

I aquest paio és qui diuen que ha de fer d’àrbitre del món? Ora pro nobis. És evident que té una ment de ratolí. Així ens va.

Un altre cas escandalós és el de Harvey Weinstein, el productor cinematogràfic denunciat per desenes d’abusos i violacions en el món rutilant de les estrelles de Hollywood.

El moviment #MeToo es va generar quan moltes dones famoses van començar a denunciar públicament els abusos patits (tot i que a algunes també les hem vist en fotos molt glamouroses on li reien les gràcies mentre les grapejava). Així ens va…

Ara, hi ha una conseqüència molt positiva de les denúncies. Des l’escàndol Weinstein, com a mínim dos-cents homes destacats dels Estats Units han perdut el treball, després de ser acusats públicament d’assetjament o abusos sexuals.

Alguns, també Weinstein, s’enfronten a càrrecs penals. En total, 920 persones han denunciat haver estat víctimes d’algun individu d’aquesta llista de 200. Així, gràcies a les denúncies, ha passat una cosa també molt important: ha canviat la distribució en els passadissos del poder nord-americans.

Es calcula que la meitat dels llocs de comandament que estaven a càrrec d’homes han estat assignats a dones.

“Mai havíem vist una cosa així abans”, afirma Joan Williams, professora de Dret que estudia temes de gènere a la Universitat de Califòrnia. “Sempre s’havia valorat les dones com una aposta arriscada per a les empreses, perquè podrien fer alguna cosa com tenir fills, però ara es considera més arriscat contractar homes”.

Mira per on, denunciar sí que serveix d’alguna cosa.

No sé què tenen alguns individus, que pareix que pensen amb les parts nobles i no amb el cervell. Ho explica la psicologia: la part animal s’imposa damunt de la racional.

Tampoc no entenc l’interès d’alguns individus per la mida de mamelles i culs, per exemple.

Una de les dones que ha sortit a la TV per acusar Trump de llogar-la per a serveis de llit (i, després pagar-li moltíssim per no dir-ho), té uns apèndixs tan superinflats que fan mal a la vista i tot.

Amb tot i això, ella es veu tan feliç, rossa, maquillada, sexy i orgullosa dels seus globus descomunals. A més, ne fa ostentació i tot, quan surt a la tele a explicar que dolentot que és Míster Trump mentre duu un vestit arrapat i escotat per mostrar millor els seus atributs i fer-se més famosa (més cash, suposo).
“Si no hi hagués putos no hi hauria putes”, ja ho deia ma sogra, una dona sense estudis, però molt bona per a les frases lapidàries.

No sé jo de cap home que se’ls haja inflat fins que paregue que estiguen a punt de petar, com fan algunes amb les mamelles o els culs. No cal…

Si es tenen diners, pareix que és possible lligar com un boig, encara que sigues més lleig que un pecat. Encara que alguns ja usen el botox i els empèlts al cap amb normalitat. Si no, mireu Berlusconi.

De fet, tot plegat és bastant patètic: Trump es pensa que és el rei del mambo en afers de llit i així ho ha esventat en revistes com Play Boy, etc.

Si ens refiem de les fotografies amb múltiples dones despampanants i de les seus obscenes declaracions als mitjans, és clar.

Però, també, cal dir que les dones que s’hi han relacionat pareix que s’han prestat a ser objectes per diners.

És a dir, així en general, pareix que les persones crec que no som gaire exigents amb els amors i les amistats. Potser és que en general no hauríem de valorar tant la quantitat com la qualitat de l’individu.

No ho sé, però és evident que hi ha de tot. Com deia ma sogra: “Tot se despatxa”. I cadascú és lliure, no cal dir-ho.

Pensat i debatut, crec que seria molt incòmode tenir els ous tan inflats per a vestir-se, caminar o, fins i tot, per seure al cotxe o al metro. I ja no diguem si el cul no et cap als calçotets.

Això ja ho va explicar molt bé Quim Monzó a La magnitud de la tragèdia, on contava les moltes preocupacions que tenia un home que estava empalmat les 24 hores, cosa que li provocava tota mena de problemes.

Fins al punt que, en sortir al carrer, per no cridar l’atenció, s’aguantava un barret davant de les parts nobles, perquè el seu membre no provoqués espants o sufocacions a la concurrència. I això que llavors encara no s’havia inventat la Viagra.

Potser Trump en els seus somni voldria també estar empalmat les 24 hores.

Filòloga.