Les dues coses que han tingut més impacte polític el darrer mes han estat, sense dubte, la petició de penes als presos polítics catalans per part de la Fiscalia i l’acord sobre els Pressupostos al que van arribar PSOE i Podemos (amb permís del show del Tribunal Suprem amb l’impost sobre les hipoteques). Sobre les penes demanades per Fiscalia queda poc per dir; és un judici polític perfectament equiparable al de la Justícia Colonial sobre els dissidents polítics. Les successives decisions de diferents instàncies judicials europees ho han deixat ben clar.

La història de l’acord dels pressupostos ha estat tota una cançó diferent, que ha agafat el caràcter de veritable milonga. El recital de PSOE i Podemos (i els seus correlatius a Catalunya) s’ha centrat en l’acusació que els partís independentistes catalans amb presència al Congrés, ERC i PDCat, farien impossible l’aprovació de mesures qualificades com socials si obstaculitzaven els pressupostos de l’Estat, tot posant èmfasi en l’augment del Salari Mínim Interprofessional -SMI- a 900 euros, i la modificació del règim del lloguer d’habitatges.

Ha estat tot un exercici d’engany. Si més no per part del PSOE, doncs probablement Podemos/Comuns no comprenen les coses que diuen en públic sobre la tramitació dels Pressupostos i altres lleis. Però, poc a poc, la realitat s’ha anat imposant, i ara ja tots sabem que l’augment del SMI es fa per Real Decret, un instrument legal que depèn del govern, i que ni tan sols necessita validació del Parlament. Al seu torn, el canvi de la regulació de lloguers, que de forma normal s’hauria de fer modificant pel procediment ordinari la llei que regula els lloguers, es pot -si es vol- fer d’urgència mitjançant un Decret Llei del govern, que en aquest cas sí que necessitaria validació parlamentària. I així mateix es poden efectuar la major part dels canvis que es van incloure en l’acord PSOE-Podemos.

Tal com ha anat aquest mes pel que fa als Pressupostos de l’Estat, no hi ha més remei que concloure que l’únic que ha existit és un intent que els grups parlamentaris catalans acceptin de forma passiva i incondicional els Pressupostos, igual que van acceptar de forma passiva i incondicional la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del govern central. I per pressionar-los en aquesta direcció, no han parat de vessar imprecisions sobre quantitats de recursos per Catalunya i, en altres casos, mentides, respecte a les possibilitats d’aprovació de les mesures anunciades.

El què facin ERC i PDCat respecte als Pressupostos és cosa de cadascun d’aquest partits. Més en general, queda la sensació que provar de prendre el pel als ciutadans – tractant-los com ignorants menors d’edat – continua sent una pràctica massa freqüent en la política que se’ns diu i que se’ns fa. Manca respecte