El bosc és de tots, la merda també

Sabieu que l’ésser humà ingereix uns 2.000 microplàstics l’any? Ni deu, ni cent… sinó 2.000! Això és el que diu una investigació de la Universitat Incheon de Seül i Greenpeace East Asia. No sé si són molts o pocs ni tampoc quins greuges té sobre la nostra salut però bo no ho pot ser mai. Són plàstics provinents de tot allò que llencem als mars i als oceans i que som incapaços de posar a una bossa i llençar-los on toca. Ja d’entrada i abans de seguir reconec que no sóc cap exemple en això del reciclatge, encara avui em desoriento davant dels contenidors de colors, però m’hi esforço.

Fa dos dies que hem deixat l’estiu i d’emmerdar les platges i alguns han decidit llençar-se a la muntanya a embrutar els boscos. Excursionistes, ciclistes, motoristes, boletaries.… Tots grans amants de la natura, defensors de l’ecologisme alguns, destructors inconscients del nostre entorn, els altres.

Dissabte passat vaig fer la meva particular peregrinació al pantà d’Ulldecona. Caminant vaig sortir de la Font de Sant Pere per arribar a l’embassament en menys d’una hora. I tot, per trobar-me dues imatges que feia temps que no veia. El pantà mig ple i les cunetes fins a dalt de merda. Entre llaunes, ampolles de plàstic, paquets de tabac buit i bolquers anava la cosa. I mentrestant, anant fent parades per evitar l’embestida d’algun cotxe o autocar amb velocitats poc recomanables pel tipus de carretera. Algú que m’acompanyava i que s’estrenava als Ports em preguntava si hi ha alguna forma de regular l’accés a un espai que, recordem, és un parc natural. Jo no en sóc partidària. L’hem de poder gaudir tots. Tampoc ho sóc de fer pagar els excursionistes que es perden si no és perquè han sigut negligents.

En poques setmanes de diferència he caminat pel Pedraforca, he sentit a parlar dels meravellosos boscos que tenim al nostre país, i he tornat a passejar per allà on m’he criat. On feia excursions amb els meus avis, esmorzàvem i recollíem el paper d’alumini i les ampolles per llençar-les a casa. No tenim res a envejar a d’altres indrets propers o llunyans, tenim un paisatge únic però els que no el respecten no hi tenen cabuda. El bosc és de tots sí, però la merda també.

Periodista i directora i presentdora del programa Ben Trobats de la Xarxa de Comunicació Local
X
X