La dicontinuïtat de la línia

Avui vull començar parlant d’un tema que passa últimament i em desconcerta. Potser només es tracta d’una bestiesa, potser és només deformació professional, havent estudiat Belles Arts, però el fet és que, darrerament i molt sovint, es parla d’una línia que, certament, és inexistent. Aquesta línia és tan tramposa i imaginària que la podria haver pensat en Lewis Carroll en la seva Alícia al país de les meravelles.

La línia de la que parlo és aquella que, molts mitjans i alguns polítics, cauen en anomenar la dels dos blocs o la dels uns i els altres, els independentistes o sobiranistes i els del bloc 155 o constitucionalistes, etc. Aquesta ens la volen vendre dient que va d’un extrem a l’altre, d’un pol legal i a un d’il·legal. Del que no parlen és de la diferència de posicions que representa, per un cantó, les accions pacífiques i, per l’altre, les exercides des de la violència i la negació del pensament aliè. No, no són dos pols d’una mateixa línia. Són dos concepcions totalment oposades de com encarar els conflictes humans que es generen dia sí dia també.
No pot ser el mateix, ni ara ni mai, ni aquí ni enlloc, les accions violentes exercides per la policia i cossos paramilitars, com les que van passar l’1 d’octubre al crit de: “a por ellos”, que intentar fer possible que tothom, els del sí i els del no, votin. No són gradacions d’un mateix contínuum. Són visions divergents de com considerar a l’altre, al que pensa diferent, al que vol una altre cosa i apel·la al canvi.

Sí hi ha una línia, la dels demòcrates, siguin del bàndol que siguin, defensin el que defensin. Si es vol parlar de línies en trobarem amb els que l’1 d’octubre van anar a votar, els que van defensar les urnes, els que van dormir als col·legis, els que van votar sí, els que van votar no, els que van votar en blanc i els que van votar nul. Tots ells i elles estan en la línia de la democràcia, la de les llibertats, la del poble.

Doncs bé, no ens hem d’oblidar que passa el mateix a l’espai públic. Les accions pacifistes per molt impacte que puguin tenir, llaços grocs, talls de carreteres, pintades, pancartes en façanes, etc., no són més que accions pacífiques. Són tan correctes i democràtiques penjar una senyera, una estelada, una bandera espanyola o una del barça. Totes aquestes accions indiquen una voluntat d’expressió d’una idea, sentiment, passió… Però no pot ser mai el mateix l’amenaçar des de púlpits públics, agredir periodistes, pegar i insultar persones al carrer, a les xarxes, al lloc de treball, o cridar: “a por ellos”, “viva Franco”, etc., arrencar llaços i agredir vianants. No, no són variables d’un mateix fet o el pol oposat de les accions pacífiques. Són agressions, són barbàrie.

Deixem de justificar-nos i seguim fent la nostra feina. Encarem el conflicte amb optimisme i ganes de resoldre’l pacíficament i com a font de creixement. Encarem-nos a ell i lluitem amb llaços, flors, accions i somriures. La llibertat la tenim a tocar!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…
Escriu un comentari
X
X