Que bonic! Que bonic sona anunciar una pujada del SALARI MÍNIM ! És d’aquestes mesures que costen tant poc d’anunciar que potser una bona part de la població s’ha preguntat: “I perquè no s’ha fet abans?”

Qui no vol que el sou mínim que els treballadors cobren sigui superior. I perquè han de ser 900 euros i no 1.200, o millor, 3.000 !! Que carai … Que siguin 5.000 euros el mes que la vida està molt cara.

Suposo que en aquest punt (després de dir “5.000 euros al mes”) la majoria ja haurem reaccionat i alguna cosa al nostre interior ens haurà dit: “Uff… Potser no és possible … Qui ho pagarà? Potser es perdrà algun lloc de treball donada la inviabilitat de pagar salaris tan alts?”

Si hem arribat a la conclusió de què apujar el salari a 5.000 euros mensuals és inviable, no hauria de ser difícil concloure també que, apujar-lo una mica hauria de tenir algun efecte en els nivells de contractació, és a dir, en el volum de creació de llocs de treball. I arribats a aquest punt de reflexió, hauríem de poder centrar-nos a discutir de “quants seran els llocs de treball que es deixaran de crear”, tot acceptant que, evidentment, qualsevol pujada del salari mínim afectarà el nombre de llocs de treball que es crearan.

La pujada de salari mínim anunciada pel Rei Mag Sánchez és d’un 22% d’una sola tacada. Una mesura inaudita en la nostra història recent.Una mesura que afectarà els treballadors més vulnerables, els de salaris més baixos, en tant que seran aquests els que, en primer lloc, el mercat deixarà de contractar. Aquesta realitat és especialment evident a Espanya, on de forma gairebé crònica tenim un problema molt greu de productivitat.

Per entendre’ns, els treballadors amb els salaris inferiors són els de menor qualificació, és a dir, els que primer pateixen els ajustos productius per garantir la competitivitat empresarial, i per tant, mesures dràstiques en aquesta línia són les que acaben justificant les inversions empresarials que substitueixen costos laborals per inversió en maquinària a llarg termini (automatització de processos per garantir els beneficis).

En aquest punt de la reflexió jo diria al nostre lector que poden aparèixer dos formes bàsiques de raonar.

La primera (primària): Ahh, res! El que ha de fer l’empresari (qui contracta) és deixar de guanyar tants diners i córrer el mateix risc d’arruïnar-se per repartir el seu benefici entre els seus treballadors que han de tenir garantit el seu salari cada final de mes.

La segona (la de la realitat diària): No podríem fer com sempre s’ha fet de procurar anar millorant el nostre sistema sense posar en risc tot el que costa tant temps consolidar?

Com sempre, l’avantatge dels polítics (principals actors econòmics) és que les decisions macro-econòmiques mai tenen efectes immediats, però això no vol dir que no tinguin efectes directes. Com les conseqüències del que fan sols apareixen a llarg termini, sempre tenen arguments per dir que la culpa és d’un altre (fet o persona).

Per tractar evitar-ho, sols em queda l’opció de canviar el to d’aquest article que buscava la conformitat de tots els lectors.

Als llibres escolars de text s’hauria d’explicar amb dades reals com, i per quines mesures, Veneçuela i els seus populismes han portat a la ruïna econòmica i social, un dels països més pròspers de sud-Amèrica.

Als llibres escolars de text s’hauria d’explicar amb dades reals, com els dos Plan E de Zapatero (un de 8.000 M€ i un altre de 4.000 M€) van precipitar els resultats de les seves pròpies receptes, cuinades a foc lent durant 6 anys, tot emparat per la màgica i populista explicació de què “gastant diners en obra pública es generaran llocs de treballs que reactivaran l’economia”. Com si els salaris no basats en l’economia productiva haguessin de salvar de la ruïna tot un país.

Prengui nota ZapaSánchez

About the Author:

Advocat.