Durant la darrera dècada hem llegit constantment expressions com societat de la informació, societat del coneixement, aprenentatge al llarg de la vida, formació permanent per explicar la necessitat d’una altra capacitació per a la ciutadania, no només per a la vida sinó també per al desenvolupament professional. Tot canvia i avança a tanta velocitat que el període de formació obligatòria és només el primer estadi del procés de preparació d’una persona.

Aquesta idea que acabo d’exposar, que semblaria que no té contestació i està generalment assumida, ha generat també un discurs oposat. Amb massa freqüència podem llegir a la premsa, als estudis econòmics i també a molts discursos polítics que hi ha massa població “sobreformada”. Aquella idea, pot ser idíl·lica, de què l’educació era un “ascensor social” sembla que no era certa. Però, quins interessos hi ha darrera aquest discurs?.

Segur que els que em coneixeu o heu llegit els meus escrits no és la primera vegada que em sentiu dir que quant més formada està una societat més rica és a nivell individual però també col·lectiu. No comparteixo, per a res, els discursos de polítics i també d’intel·lectuals que insisteixen, una i una altra vegada, en que no és necessari que arribi tanta gent a la universitat. Que aconseguir un títol universitari genera unes expectatives que després no es podem complir i que aquest fet només genera frustració.

Aquests arguments, que jo els trobo elitistes, només indiquen que donem molt poc valor al coneixement. Si al valoréssim reconeixeríem que saber més o deixar aprendre és un patrimoni personal que fa dels invidus millors ciutadans, millors professionals i també millors persones. El fet de no reconèixer aquest fet és una evidència de l’elitisme d’aquells que pensen, conscientment o inconscient, que com menys formada està una societat més es pot controlar i més és pot orientar en una direcció determinada. Saber més suposa més capacitat crítica i més capacitat de tenir un discurs propi que no sempre coincideix amb el relat dels mitjans de comunicació i, molt menys, amb el polític i religiós.

Des de el meu punt de vista, no hauríem de limitar la quantitat de persones que aconseguit arribar a la universitat sinó que deuríem facilitar que hi tingués accés una gran part de la població. No amb la idea de què més formació suposa més èxit social i, potencialment, més beneficis econòmics sinó amb la convicció de què més persones formades suposen una societat més culta i des de la perspectiva de què més cultura suposa, potencialment, la generació de més coneixement i més coneixement suposa més riquesa també econòmica.

Està d’acord amb tots els arguments que acabo d’exposar suposa reconèixer que per a tenir accés al major grau de formació en igualtat de condicions territorialment hauríem de tenir les mateixes possibilitats. Només així s’aconseguiria l’equitat en termes de formació superior.

A Terres de l’Ebre, com ja he dit altres vegades, fa una dècada que se’ns va presentar aquesta gran oportunitat i el fet de tenir una campus universitari a Tortosa (amb ensenyaments i centres de recerca, centres adscrits a Amposta o un centre de recerca de primer nivell a Sant Carles de la Ràpita). Però si analitzem el punt en el que es troba aquest projecte veiem que l’oferta d’ensenyaments que s’imparteixen no ha variat quasi gens en els darrers anys, més bé ha minvat, i pot ser requeriria d’una anàlisi en clau “glocal” per a fer redefinir i ampliar aquesta oferta.

Des de la meva perspectiva penso que mai hem estat capaços, ni des de la universitat ni des de el territori, de valorar en la justa mesura el que suposa tenir una universitat en termes de motor econòmic. Per aquesta mateixa raó el teixit empresarial i productiu del territori mai ha tingut una percepció clara de, fins a quin punt, la universitat pot ser un aliat en termes de modernització, qualitat, canvi, … i pot ser també per aquesta raó no existeix una pressió social respecte a quines titulacions haurien d’impartir-se al Campus en clau de territori. Quins són els actius del nostre territori en termes de desenvolupament o patrimonials?.

Si prenem els actius com a referència podríem pensar en ampliar l’oferta formativa orientant-la cap a: la cultura (gestió cultural, música, conservació del patrimoni material i immaterial), turisme (especialment ecoturisme), economia i empresa (orientada als sectors empresarials existents o emergents del territori), humanitats (com a eix transversal de formació per a un gran ventall de la població), ciències de la informació i de la computació (perquè la societat digital així ho requereix), …

Hi haurà determinades persones que quan llegiran aquesta llista, des de la universitat, pensaran que és inviable oferir tantes titulacions en un territori que no té una gran quantitat de població. Per a la ciutadania del territori pot ser també serà una ampliació innecessària perquè preferirà marxar per ampliar el seu horitzó formatiu o, senzillament, perquè creu que la universitat que té prop no teu el nivell suficient i les altres si.

Aquest article breu vol posar de manifest que és molt important impulsar a la ciutadania a tenir el major grau de formació. Que la transformació que aquest fet pot generar en termes socials, educatius i culturals i econòmics no dependrà només de la capacitat que tinguem de convèncer a la Conselleria d’Economia i Coneixement i la Universitat Rovira i Virgili de què hem d’iniciar més estudis universitaris al Campus Terres de l’Ebre. Ampliar aquesta oferta tindrà a veure, especialment, amb el valor que li donem a la Universitat i els titulats que d’ella en surtin. Sense pressió social i/o empresarial aquest projecte no pot avançar molt més del que ha avançat fins ara.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.