Escolto aquests dies opinions interessades, sobre la judicialització de la política i la independència de la justícia. Els mateixos que nomenen fiscals, que troben obvi i normal que el govern i els poders de torn donessin instruccions al fiscal del cas Nóos per tal que actues protegint la infanta. Els mateixos, avui afirmen que el govern deu garantir la independència de fiscals als quals nomenen i fins i tot poden obligar a dimitir, com ja ha passat.

Són els mateixos que afirmen que judicialitzar el procés català és un error de càlcul, un error inevitable però no volgut, en tant i quant al mateix poder que va judicialitzar la política avui no pot controlar les conseqüències; ja que jutges i fiscals van per lliure i no es deixen influenciar per cap poder de l’Estat, tot i ser poder de l’Estat.

Els mateixos que tot i votar el 155 no es fan responsables de la restricció de llibertats que ha significat.

Els mateixos que neguen l’existència de presos polítics i parlen de polítics presos. Els mateixos.

Reneguen d’allò que ells promouen. Dissimulen.

Judicialitzar el procés català va ser una decisió meditada i més consensuada del que es vol dir i acceptar. Només cal recordar com les paraules necessàries per mantenir les acusacions van aparèixer i difondre’s de manera coordinada i compartida pels poders de l’Estat.

Judicialitzar el Procés era una necessitat ineludible per uns poders de l’Estat qüestionats per ineficàcia davant la crisi i per corrupció. En un moment que els partits de la transició eren qüestionats per la corrupció, imputats no ja individualment sinó com a organitzacions. En el moment que la Monarquia era qüestionada per corrupta i membres de la família reial eren jutjats per delinquir, en aquest moment judicialitzar el procés català, potenciant el “a por ellos” era una necessitat ineludible que oferia una conseqüència llaminera, una finestra d’oportunitat irrefutable.

Acusar els polítics catalans amb delictes més greus i amb penes més altes que els del cas Noós, la Gürtel o els Eros convertia als actors del procés, als més comprensius als més crítics amb el sistema en delinqüents o còmplices. Per contra els partits, les institucions acusades de delictes contra la gent es convertien en els més decidits defensors de la “legalitat “i la “constitució”. Avui els Barcenas, els Undargarin, els Correa, els inviolables, etc., han passat de ser els actors i culpables de la crisi del sistema a ser uns actors secundaris, corruptes… però defensors de la unitat de la pàtria i de lectura sacrosanta de la Constitució.

Es nega l’existència de Presos Polítics, s, afirma que són Polítics Presos. S’inverteixen els termes, com s’ha invertit la realitat. El llop guarda el galliner, contra les gallines que volien canviar el galliner. Els delinqüents i les organitzacions que els aixopluguen administren justícia, criden a l’ordre i dicten qui és delinqüent o fugit de la justícia.

Judicialitzar la política i polititzar la justícia ha estat i és una jugada mestra i per això seguiran. Seguiran definint delictes demanant penes més greus que les aplicades a la corrupció. Amb això banalitzen els seus delictes i les seves irresponsabilitats.

Judicialitzar la política ha estat la seva jugada mestra. S’apoderen de la llei i col·loquen als crítics en la tessitura de rebel·lar-se o ser condemnats per rebel·lió.

Ens rebel·lem???

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.