Des de la mítica Força Nova de Blas Piñar, cap partit ultradretà havia omplert estadis ni pavellons en actes polítics i mítings de reafirmament nacional. Curiosament, d’això fa quasi 40 anys. Tot semblava que en aquest país estàvem vacunats i immunitzats respecte a algunes ideologies polítiques de caràcter supremacista, xenòfob i intolerant respecte a les persones de diferent ètnia, cultura o sexe. El fet és que el passat 7 d’Octubre, un partit catalogat com a extrema dreta omplí el pavelló madrileny, Vista Alegre. Exactament, 10.000 assistents recordaren velles èpoques, cantaren himnes patriòtics i exhibiren banderes anticonstitucionals. L’extrema dreta espanyola tornava a emergir des de la foscor més absoluta.

El partit en concret és VOX. Els seus principis ideològics els mateixos que prediquen la resta de partits de l’extrema dreta europea o mundial, però adaptat a la sociopolítica espanyola. Quins són aquests principis o postulats? La resposta és: primer de tot, predomini del factor identitari, és a dir, tot el que sigui espanyol està per damunt de totes les coses. Segon, han de buscar un culpable de tots els mals del poble espanyol, en aquest cas, els partits tradicionals i els independentistes catalans; els uns perquè estan podrits per la corrupció i els altres perquè volen trencar la pàtria sagrada. I tercer s’ha de trobar un enemic comú per tot el poble i aquest enemic és sens dubte l’immigrant, el foraster, l’estranger sense recursos econòmics. Senzillament, aquella persona que ha vingut a robar els estalvis dels nacionals, el que s’emporta totes les ajudes i favors de l’Administració, el que es beneficia a l’hora de rebre la sanitat pública, l’ensenyament públic i tot allò que tingui com adjectiu, el públic.

Certament, aquests principis per ells mateixos no funcionen, necessiten una sèrie d’ingredients que combinats entre si, els fa explosius. Aquests ingredients són bàsicament dos: el primer una situació de crisi econòmica duradora en el temps i amb altes taxes d’atur; recordem per exemple el partit nazi alemany que aprofita la gran crisi generada a Alemanya un cop acabada la I Guerra Mundial i perdura durant tota la dècada dels anys 20 del segle XX. El segon ingredient i més important és, sobretot, el poder econòmic. Algú ha de finançar aquests partits, perquè ens agradi o no sense finançament les idees ni els partits existirien. En el cas anterior, del partit nazi, fou la indústria armamentista i pesant alemanya. En el cas de Vox, no seria estrany pensar d’algun lobby de l’Ibex-35 que sent amenaçat els seus privilegis.

Davant d’aquestes hipòtesis no és estrany preveure que a les pròximes eleccions al Parlament espanyol o europeu, Vox, el partit de l’extrema dreta espanyola tregui alguns diputats. Pel que fa a Catalunya, tot sembla que ho té difícil, entre altres coses, perquè a les nostres terres interessa tenir un partit fort d’idiosincràsia espanyola per fer front als partits catalans, i aquest partit és sens dubte, Ciutadans, amb la mateixa ideologia i estratègia que Vox, però maquillada de constitucionalisme polític i liberalisme econòmic; a més a més finançat per les empreses de l’Ibex -35. Un exemple paradigmàtic d’aquest fet, és que fins i tot el candidat buscat per Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona, Manuel Valls, resulta ser el company sentimental de l’hereva de l’imperi farmacèutic, Almirall. L’ordre està clar: acabar amb la Colau i sobretot que els partits independentistes no guanyin l’alcaldia. Recursos econòmics no li faran falta i suport del quart poder menys. La unitat de la pàtria és innegociable.

La conclusió que podem treure és molt clara: Ara per ara Vox no s’implantarà amb força a Catalunya ni molt menys a les Terres de l’Ebre, però això no vol dir que som una societat millor, més progressista i immune a l’extrema dreta, simplement és que als poders fàctics de l’Estat no els interessa estratègicament. Però un cop hagin espremut la taronja i hagin tret tot el suc, ciutats que fa anys no es veien banderes ni mítings de l’extrema dreta, tornaran a veure’s, i com deia el poeta: “Volveran las Oscuras golondrinas”.

About the Author:

Economista.