El 12 d’octubre ve a ser la Fiesta Nacional o Fiesta de la Hispanidad, el “descobriment d’Amèrica”, etc. Per a les Espanyes…

Els que ja tenim una edat ho vam aprendre així a l’escola, ja forma part del nostre imaginari.

Però, avui dia, ja comença a ser cosa passada. Fins i tot, en alguns organismes pots fer festa o no fer-ne, perquè ja es considera que no hi ha res per celebrar, ans al contrari.

I per als americans del sud? Els presumptes “descoberts”? Per a ells és la història de la ignomínia. Alguns dels meus alumnes sud-americans em diuen que aquesta festa no vol dir res, perquè ells ja estaven allà molt abans del 1492, per si algú no ho sabia.

I, encara més, avui, en la majoria de col·legis i instituts d’Amèrica Llatina, aquesta data s’explica com a reconeixement de la “diversitat”. És a dir, la diversitat entesa com un molt petit i tardà reconeixement a minories indígenes que, a partir del 1492, han patit genocidi, espoli i colonització.

Però la història que hem après en aquesta banda de l’Atlàntic parla de viatgers i descobridors que van arribar al “Nou Món” encapçalats per un mariner aventurer enviat per la Corona de Castella. Aquesta manera eurocèntrica i excloent d’explicar la història ha deixat de banda els habitants autòctons, que ja vivien a Amèrica abans que hi arribessen els europeus. I també el saqueig a gran escala dels recursos naturals, el genocidi o, fins i tot, el vertader origen de Colom, genovès o català, tot i que sempre ens han dit que era castellà.

A Amèrica i a Europa, la història ja s’explica d’una altra manera. Però no fa més de 10 o 15 anys.

Per exemple, a l’Argentina ja no és obligatori saber-se de memòria els noms de les tres naus de Colom. I encara menys s’explica el conte que diu que Colom va regalar “vidrets de colors” als indígenes que el van rebre en una illeta de les Antilles. Aquesta història ha quedat al cap de tots els argentins que es van educar durant la dictadura militar (1976-1983) i els primers anys de la democràcia. Però no va ser fins al 2010 en què el 12 d’octubre va deixar de dir-se “Día de la Raza” per “ofensivo y discriminatorio”. Un decret va canviar-ne el nom pel de “Día de la Diversidad Cultural Americana”. És a dir, fa poc temps que es revisa la història i encara de forma lleu.

El canvi de nom de la infausta diada també ha obligat molts estats a canviar els continguts històrics impartits a l’escola. Ara el 12 d’octubre s’usa per explicar la cultura precolombina (abans de Colom). Així, els xiquets argentins ja no dibuixen les 3 caravel·les, sinó la Wiphala, la bandera de molts colors que representa la diversitat cultural.

Al Perú, Colom ha perdut pes a l’assignatura d’història: “El 12 de octubre es una fecha cívica en el calendario escolar, però no es un día festivo”. Fins i tot hi ha professors que diuen que “los españoles vinieron a llevarse todo y a subyugarnos”.

Ja no es demana als xiquets dibuixar i pintar Colom i les tres caravel·les, tal com també fèiem aquí els xiquets nascuts en la dictadura.

Un altre exemple d’etnocentrisme són les anàlisis sobre la identitat dels habitants de Mèxic, que van més enllà de la qüestió cultural o històrica. L’estudi Diversidad genómica en México: pasado indígena y mestizaje, fet pel Departament de Genètica de la Universitat de Stanford, assenyala que al voltant del 10% de la població mexicana pertany a algun grup indígena, cosa que significa que la majoria dels mexicans (més del 90%) no s’identifiquen com a part d’aquesta diversitat autòctona, sinó com a mestissos. La diversitat a Mèxic descarta una definició única de raça al segle XXI: l’estudi genòmic hi troba gens de raça negra, asiàtica i blanca. De fet, això passa a tot el continent.

Per tant, en podem extraure que, d’aquells habitants autòctons que “van descobrir” al 1492, en queden ben pocs descendents.

Hispanitat? Avui, el 12 d’octubre s’explica a Amèrica com a assalts, genocidi i colonització

Hispanitat? Avui, el 12 d’octubre s’explica a Amèrica com a assalts, genocidi i colonització

Día del Descubrimiento de América, altres l’anomenen el Día de la Resistencia Indígena, però oficialment s’anomena Día del Encuentro de Dos Mundos, encara que és més conegut com el Día de la Raza. En fi, eufemismes i més eufemismes que amaguen la gran colonització.

A Colòmbia, alguns llibres que s’usaven als col·legis s’han eliminat. Ha canviat la manera d’explicar la història: els mestres coincideixen des de fa uns anys que el “descobriment” no només va ser un espoli, sinó que va ser un assalt a la identitat, a la cultura.

Ara aquest dia s’hi celebra com a Día de la Raza, amb respecte envers els indígenes. Es parla de les arrels culturals i els alumnes fan representacions sobre la vida dels pobles originaris. A més, el mateix dia se celebra el Día Nacional del Árbol i això serveix per plantar arbres i conèixer la riquesa de la natura. Me pareix una bona opció.

Així, el pensament imperant fins al segle XIX solia lligar família, tribu, grup i nació a través de la sang. Per això, també a l’Estat espanyol durant moltes generacions hem après així la història. Espanya com a “una grande y libre”, amb una sola llengua, cultura i identitat.

Però, avui dia, a l’escola ja no es parla ni d’una raça, ni d’una sola identitat. La part biològica és diversa, la identitat s’associa més a les cultures. Per sort, les identitats actuals van més enllà de races i nissagues.

Ara ja no parlem ni d’una ètnia ni d’una sola identitat, ni d’una sola llengua, ni d’una sola cultura.

Mentrestant, l’eurocentrisme continua amagant un genocidi a gran escala silenciat i encara poc reconegut.

Filòloga.