Aquests darrers dies veiem sovint a les notícies que la DGAIA (Direcció general d’Atenció a la infància i a l’adolescència) no dóna l’abast obrint centres per a acollir a la gran quantitat de joves immigrants que arriben al nostre país. Aquesta situació no és nova, el que sembla però, és que la magnitud que està prenent darrerament aquesta situació és molt més gran.

Justament la setmana passada vaig tenir una conversa molt punyent amb un amic psiquiatre que acabava d’arribar de viatge de feina a Costa de Marfil, Benín i Costa d’Ivori. El seu testimoni directe em va resultar esfereïdor, així com les fotografies que em va mostrar. En aquests països les persones no poden planificar ni pensar res més enllà que el fet que al matí següent quan es despertin, segueixin estant vius, que hagin sobreviscut a la nit! Ens pot sembla molt exagerat, però és la realitat. La gent malviu, menja el que pot, i quan no, venen el poc que han aconseguit per menjar per treure’n una mica més de profit.

És molt impactant el que succeeix en col·lectius desafavorits (persones amb discapacitat intel·lectual, persones amb malaltia mental, i especialment si són menors o si són dones). La majoria no sobreviuen i si ho fan les condicions, no ens les podem ni imaginar. Un exemple, en tota la costa occidental d’Àfrica sembla que només hi ha un centre per a persones amb autisme, i us podeu imaginar en quines condicions!!

Sobta que a les fotos que vaig veure, a les ciutats i poblats, enmig de la misèria i el no-res, hi havia un Decathlon, un FNAC, o cartells gegant de neó anunciant productes del “primer món”.

Amb aquesta situació, algú es pot estranyar que la gent, i concretament els menors es juguin la vida per emigrar cap a Europa? No faríem tothom el mateix??
Per tant, cal fer un plantejament global i entenc que hauria de ser a una escala i nivell polític elevat i molt important al territori d’origen. Però mentrestant, podem girar el cap a un altre costat?? Si volem ser una societat èticament equilibrada i justa, no podem!

Cal per tant, que Catalunya en general i les Terres de l’Ebre en particular fem front a aquesta realitat. Sóc conscient que no és gens fàcil, però… Cal planificar serveis adequats i en condicions per a acollir a aquests joves, planificar com fem la seva acollida, com la desenvolupem i amb quins objectius. Cal també fer un treball amb la població autòctona, explicar i fer pedagogia ben feta… D’aquesta manera evidenciarem i sobretot transmetrem als nostres joves (als d’aquí) uns valors que han de contribuir a tenir una societat solidària i amb uns ciutadans, al primer món, amb una solidesa ètica i moral ferma, com ha de ser.